Encara recordo les paraules del president Mas després que el diputat de la CUP David Fernández li recordés, a la darrera sessió de control, els darrers casos de corrupció que han sacsejat Catalunya. Perquè, en efecte, aquest és un país curiós en el que hem tingut no un, sinó dos presidents del Palau de la Música imputats per frau fiscal.
"La Llei de la Transparència -deia dimarts passat el president- és una oportunitat. Aprofitem-la. Depèn del Parlament, no depèn del Govern, però aprofitem-la, perquè Catalunya es pot convertir, si aquesta llei surt bé, en un dels països amb més bon accés a la informació del conjunt de la Unió Europea i probablement d’altres àmbits també. Està a la nostra mà".
A mi, sempre que el president parla de la Llei de Transparència -al Parlament o en roda de premsa- em ve al cap el secretari general de CDC, Oriol Pujol, que està imputat per presumpte suborn i tràfic d'influències pel cas de les ITV. En el benentès, per descomptat, que això no vol dir que sigui culpable.
El propi president li deia al cupaire David Fernández: "de totes les imputacions que es fan en aquests moments, mirem d’aquí a dos, tres, quatre anys quantes han acabat en judici i quantes han acabat sense re, sense culpa". Com ha passat per exemple amb l'expresident alemany, Cristian Wulff, que va haver de dimitir per un escàndol de corrupció del que ara ha quedat absolt. Al seu relleu oficial no hi va anar ni la cancellera Angela Merkel.
Però tot plegat passava el mateix dia que el president de la Diputació de Tarragona Josep Poblet -i sis regidors de Vila-seca- es negava a declarar pel cas Innova amb l'excusa que un jutge de Reus no pot investigar un presumpte delicte a Vila-seca. Si fos així necessitaríem un jutge a cada poble.
Si jo fos una personalitat pública, estigués acusat de cinc delictes -prevaricació, malversació de cabals públics, omissió de deber de perseguir els delictes, blanqueig de capitals i falsedat documental- i fos innocent em moriria de ganes de declarar. Fins i tot en el cas que el jutge en qüestió s'hagués embalat.
Val a dir que el senyor Poblet i jo ens coneixem des de fa potser quinze anys perquè quan a ell era només alcalde de Vila-seca vaig fer un article en defensa seva del qual estic segur que se'n recordarà. En una època en què a Convergència, en el marc de les guerres de successió a Jordi Pujol, li havien penjat la llufa de ser del bàndol de Joan Maria Pujals.
L'home que havia estat conseller d'Educació i de Cultura, i que havia entrat en les travesses de successió, havia abandonat la seva carrera política fart de rebre garrotades de tot arreu, però sobretot des del seu propi partit. Ja ho va dir Miquel Roca: en política, els enemics els tens a dintre. Els rivals, a fora.
Deu ser, doncs, de les poques vegades que escric un article a favor d'algú i no el perjudica en la seva carrera política perquè amb el temps ha arribat a president de la Diputació de Tarragona. Fins i tot va ser cap de llista de CiU per Tarragona a les eleccions del 2010, càrrec del que va dimitir per dedicar-se al territori. També s'ho hagués pogut rumiar abans perquè va estar amb prou feines tres mesos.
Per aixo podríem utilizar aquell lema electoral de José Montilla: Fets, no paraules. No serveix de res que els Governs -i els partits- prediquin la transparència, fins i tot en lleis, si a l'hora de la veritat no la practiquen.
El cas Innova, la CUP van ser dels primers en denunciar-ho, ha fet un mal immens a la credibilitat de la nostra classe política perquè ha esquitxat gairebé tots els partits. Amb la passivitat, per cert, del conseller de Salut, Boi Ruiz, que va tampoc va prendre mesures quan calia.
