Cal començar urgentment a rehabilitar Duran. Jo, de vostès, em compraria el seu llibre “Un pa com unes hòsties” encara que l’hagi editat Fèlix Riera. Un d’aquells personatges a la Catalunya contemporània que sempre sura. Amb els uns o amb els altres. En els més de tres anys que va ser director de Catalunya Ràdio no em va convidar mai ni a un cafè. I això que, quan havia estat director general d’Edicions 62, gairebé m’empaitava perquè li publiqués ressenyes dels seus llibres.

Però és que les profecies de Duran s’han anat complint una a una. Va dir que es trencaria CiU i el PSC mentre que s’enfortirien Esquerra i Ciutadans. És exactament el que està passant. El que no va preveure és que Unió també es trencaria.  Ara ja només falta l’antiga Convergència. Volen prolongar Junts pel Sí -han començat Trias o Tremosa- perquè es veuen a venir la patacada. Obliden que, en política, no hi ha amics.

Perquè cal recordar que el que proposava Duran el 2013 -un referèndum legal- és el que ha acabat demanant un sobiranista de pedra picada com Carles Puigdemont. Els mateixos que van fer bullying a Unió s’aferren ara al referèndum com un ferro roent. Encara recordo Romeva, en el ple del 9 de novembre del 2015, dient als seus antics col·legues d’Iniciativa que havien passat pantalla i que “això ja no té aturador”. No tinc constància que el conseller hagi dimitit.

A més, això de Duran té mèrit. Un article d’opinió, per la seva pròpia naturalesa, té data de caducitat com els iogurts. Per això és bo quan, temps després d’haver estat publicat, encara és vigent. Com els articles de Pla, que no passen de moda. Per descomptat, Duran no és Proust ni Joyce. Tampoc fa falta. Però explica els fets com són. Els historiadors, en el futur, podran fer servir els seus articles per reconstruir l'evolució del procés.

Es resisteix a dir-ho, però és que ell ja ho deia! El 14 de setembre del 2012  advertia que “la soberania només té un límit: la cohesió social".  No s’esgarrifin, també ho deia Mas abans de començar l’aventura. Ara el tren, com aquelles pel·lícules de catàstrofe de la meva adolescència, porta massa velocitat i ningú sap com frenar-lo.

O el 19 d’octubre del mateix any quan demanava "no dividir el país i assenyalar la gent com a unionista o independentista”. També és el que estan fent. Fins i tot alts càrrecs del Govern o estrelles de TV3. I el 7 de juny del 2013 assegurava que “no convé que atiem el foc dient coses que no són”.  Semble que ho digui pels Telenotícies.

Malgrat això, Duran -i per extensió fins a l’últim militant d’Unió- va ser sotmès a un menysteniment sistemàtic. El propi líder d'Unió recordava el 6 de setembre del 2013, abans de la Via Catalana, com la llavors presidenta d’Òmnium -m’estalviaré el nom perquè va traspasar tràgicament l'any passat- “va declarar que no calia preocupar-se per la nostra posició perquè érem petitons”.

D'altres van preferir treure pit. Com aquell diputat d’Esquerra a Madrid, suposo que ho diu per Joan Tardà, que el 2013 va acabar la seva intervenció al debat de l’estat nació amb aquestes paraules: “Els emplaço a veure’ns a l’ONU l’any vinent”. Han passat tres anys i el parlamentari en qüestió continua al seu escó. Tampoc hi ha notícies que les Nacions Unides ens hagi admès.

L’exeurodiputat Salvador Sedó, que va patir en les seves pròpies carns el mobbing de CDC, m’explicava en el 17è aniversari d’e-notícies -un festa que celebrem cada any per celebrar bàsicament que encara no han asconseguit enfonsar-nos- que quan anava amb Duran de viatge, als aeroports, els hi deien de tot. Casualment l’endemà, a l’Aeroport del Prat, em vaig trobar Josep Maria Pelegrí i em va explicar el mateix.

 En fi, això ja no ho diu Duran, ho dic jo: l’Estatut va escombrar una generació, el procés n’escombrarà una altra. És veritat: hi ha una famosa foto després de l’aprovació de l’Estatut el 30 de setembre del 2005 en el que sortien tots, fins i tot Josep Piqué malgrat que no havia donat suportal text. D’esquerra a dreta: Piqué, Carod, Manuela de Madre, Benach, Maragall, Mas i Saura. Llevat de Mas no en queda cap. I el líder de CDC va malbaratar la seva oportunitat convocant dues eleccions anticipades consecutives.

Ara el procés n’escombrarà un altra: l’onada arrossegarà ara els mateixos que l’han creada. L’esmentat Artur Mas -enviat a la “paperera de la història” per la CUP- n’és un bon exemple. Però els països petits com Catalunya no poden generar lideratges cada dos per tres. I encara menys una generació sencera a dreta i a esquerra. Anem amb compte perquè els buits de poder, en la història, són imprevisibles. No se saben mai com acaben.