Si La Vanguardia volia publicar un editorial dient que el procés ha acabat en “una fugida endavant” o que posa “en risc l’autonomia” ho havia d’haver dit abans, no a misses dites. Els editorials importants -com el del passat 5 d’abril (“Un full de ruta equivocat”)- s'han de publicar en diumenge, no el dia després.
Perquè és molt fàcil dir ara que Convergència ha comès un “greu error tàctic” o que ha aprovat una resolució “a canvi de res -no n’estic tan segur- i que ho “pot acabar pagant”. Ara el mal ja està fet. El Parlament ha aprovat aquest dimecres una resolució que és la línia de sortida d’”un estat català independent en forma de República” i suposa la desobediència de les institucions, “en particular del Tribunal Constitucional”.
Ja entenc que, en la memòria de la família Godó, deu haver quedat gravat l’episodi Galinsoga. Quan, en ple franquisme (1960), el director del diari va dir aquella frase de “Todos los catalanes son una mierda”. El catalanisme -encapçalat en part per Jordi Pujol, com ha acabat- va protestar amb l’anul·lació de subscripcions i fins i tot la crema d’exemplars al carrer Pelai, llavors seu del diari.
Però entre fer un diari unionista i un diari al servei de Convergència segur que haguessin pogut trobar un terme intermedi: fer un diari de referència. Sé que tampoc és fàcil perquè La Vanguardia té lectors de totes bandes -si em permeten com e-notícies- i deu ser difícil acontentar-los a tots. Cal estar al mig. A la carena de la muntanya.
Un dia vaig descobrir com Drets, que en teoria és una associació d'advocats t que es dedica a perseguir la catalanofòbia, fa també seguiment dels mitjans catalans, inclosa La Vanguardia. Suposo que a veure qui és més o menys indepe. L’entitat, per cert, acaba de signar un conveni amb el Departament de Governació.
I un altre em vaig trobar un militant de Convergència -el conec: aparentment és un senyor- que deia que un articulista com Gregorio Morán és un “snob, espanyolero, maleducat i prepotent que em provoca malestar i emprenyamenta”. Malament rai si la nostra capacitat d’autocrítica és aquesta.
Però ho he dit en altres ocasions: si hem arribat fins aquí és també perquè la premsa ens ho hem empassat tot. No calia fer de patriotes d’una banda o de l’altra, simplemernt calia fer de periodistes: mantenir la distància amb el poder, exercir la crítica, veure-les venir. El periodisme també ha caigut en el pit i collons.
Durant el ple dels passats 8 i 9 de juliol, per exemple, la notícia no era el que passava a dintre l’hemicicle, sinó a fora: si hi hauria llista civil o incivil, amb polítics o sense, amb Mas al davant o al darrera. Vostès creuen que això és normal?.
El resultat és prou conegut: al final va sorgir una candidatura on el partit al Govern amaga les sigles, el president va de quart i el cap de llista és un exeurodiputat d’Iniciativa que havia arribat a dir que “si fos per CiU, Catalunya seria una gran autopista amb centrals nuclears”.
Llavors ja era el moment de fer editorials. De dir que estem fent el ridícul com a país. Tots plegats. Però uns més que altres. En el fons, la manca d’una línia estratègica a La Vanguardia denota també un buit de poder més enllà de la redacció. Ja entenc que l’editor, Javier Godó, o el conseller delegat, Carlos Godó, tinguin altres coses al cap perquè al capdavall és un grup multimèdia.
Però amb fins a cinc directors generals (Presidència, Corporatiu, Comercial, Negoci Audiovisual i Negoci Digital) no hi ha ningú que controli els continguts del grup?. Perquè, de vegades, sembla que La Vanguardia digui una cosa, Rac1 una altra i 8tv no se sap què diu. No hi ha ningú que mani?.
Un dia ja li vaig dir a Pilar Rahola que no es podia fer d’assessora del Govern -és membre del CATN- i de columnista de referència alhora. O una cosa o l’altra. Discrepem, clar, com en d’altres coses en els darrers temps: em va dir que assessorava un país, no un govern. Respecto la seva opinió, però em temo que hi hem sortit perdent. Pilar Rahola hagués pogut ser la nostra consciència crítica. El nostre André Glucksmann.
En realitat, La Vanguardia ha donat peixet a Convergència fins al final, fins que el xoc de trens és inevitable. Pitjor: fins que el vaixell de CDC s’enfonsa. Encara recordo apertures de la secció de Política que no sabies si eren periodisme o directament una ensabonada: “Mas als consellers: La nostra missió és salvar l’Estat del Benestar (18 de març del 2013), “Mas fa un cop de timó” (10 de juny del 2013), “Gir estratègic d’Artur Mas” (3 de novembre del 2013). Els fets les han desmentit totes. En un diari com La Vanguardia no haguessin hagut de passar el control de qualitat.
Que consti que jo, a La Vanguardia, me l'estimo. Hi vaig treballar durant més de quinze anys. Vaig tenir grans companys i sobretot excel·lents mestres. També vaig ser la primera persona a la que li van donar una beca -a través de la Fundació Comte de Barcelona- per estudiar a l’estranger. No els hi estaré mai prou agraïts.
Però dir la veritat no és posar pals a la roda del procés, és dir la veritat. Com recordava l’esmentat editorial: mai ningú ha aconseguit la independència a Europa Occidental tirant pel dret “des de la firma del tractat de Roma el 1957”. No ens donen suport ni els bascos ni els escocesos ni els flamencs més enllà d’unes paraules de cortesia. El món ens mira, que diuen.
Ho tornaré a dir encara que em diguin "sangonera" -això ho va dir Sala i Martín, quin nivell- botifler, traïdor o quintacolunnista o agent del CNI: un procés d’independència en el que tens gairebé la meitat del país en contra (63 diputats) difícilment sortirà bé. Qui ens reconeixerà? La Merkel? Obama? el Vaticà?.
A tots els votants de Junts pel Sí, fins i tot els de la CUP: Mas ha cremat una oportunitat històrica. No en tornarem a gaudir d’una igual -si arriba: potser és la derrota definitiva- fins dintre d’una o dues generacions. Tot per salvar la seva carrera política. No es que el president en funcions ens acosti a la independència, és que més aviat ens n'allunya.
El pitjor és que ho veu tothom -fins i tot ell- però ningú s’atreveix a dir-ho. Havíem de ser com Àustria o Dinamarca i, al final, estarem per sota de Grècia. Hem entrat en una fase perillosa d’inestabilitat política on els governs desobeixen els tribunals. Encara que no ens agradin. Tot plegat amb un un president i un govern en funcions un mes i mig després de les eleccions.
M’estalvio qualificar el darrer espectacle perquè no tinc paraules: cimeres d’amagat, diputats que es recuperen miraculosament de la grip -què dirà Jordi Basté?-, un president que sembla que s’arrossegui, un Govern que tindria no una, sinó tres vicepresidències i un partit antisistema que, malgrat tot, els hi diu que no!. Sort que això de la CUP es la nova política. Al migdia encara negaven, als passadissos del Parlament, que estiguessin negociant. Fins que els va enxampar un fotògraf entrant a Palau.
Hi havia una època en què era un orgull ser català. L’autoestima, amb el procés, ens quedarà pel terra.
