La Vanguardia publica aquest diumenge en portada un editorial -"Qui té por dels moderats?"- en què afirma que "ha arribat l’hora de reivindicar la moderació" i que "calen moderats en aquest moment polític", entre d'altres coses.
L'article no esmenta ni Mas ni Duran, però s'entén tot. I per als afeccionats a les estadístiques la paraula Espanya hi surt set vegades. No malpensin: la paraula Catalunya hi surt idèntic nombre de cops. La Vanguardia fa, doncs, el que ha fet sempre des de Negrín.
Però ara? Si volien moderació per què van donar suport a Mas a les darreres eleccions al Parlament a ulls clucs? No cal dir que La Vanguardia sempre ha estat més propera a CiU que al tripartit, però mai com en la darrera campanya electoral havien posat tota la carn a la graella per un candidat.
Si Mas va embalat -els Mossos ja l'haurien aturat per excés de velocitat- va ser també gràcies al suport explícit de La Vanguardia. El diari del Grup Godó fa ara com Duran i Lleida: intentar reconduir la situació. Però si hem arribat on hem arribat és també responsabilitat seva. De tots dos.
Duran i Unió -els consellers d'Unió sembla de vegades que estiguin al Govern per passar l'estona- també van fer pinya amb Mas abans i després de les eleccions. Encara ara Duran diu una cosa i l'endemà Ortega o Espadaler una altra.
Baixar de 62 a 50 escons -una amarga victòria- hagués pogut servir almenys per dir allò d'he entès el missatge. Al capdavall el que compta en una democràcia són els vots, no les manifestacions. Ho va dir Valentí Puig un dia: aquella infausta nit potser calia un "gest" de grandesa o, com a mínim, una "reflexió política".
Però Mas -esperonat pels Homs, Rull, Corominas, Turull- tampoc no va modificar el rumb. Al contrari, el va refermar amb l'excusa que amb ERC hi havia majoria sobiranista al Parlament. No ho sabrem fins a la propera convocatòria electoral, però segons totes les enquestes això sortirà molt car a CiU.
Pujol va afirmar un dia que "quan has d'iniciar una jugada arriscada, com ara una guerra, has de saber quants soldats tens i quantes escopetes, tancs, avions i saber fins quan la teva gent aguantarà el cop". L'expresident ho va dir arran de l'operació de l'Estatut, però és aplicable també a Artur Mas.
Mas pot ser el primer general que li toca fer també d'infanteria i estar a primera línia. Això no ho feia ni Napoleó. Potser vol ser el segon president màrtir de la història? Que s'ho pensi perquè amb màrtirs no es guanyen les guerres.
Ara ja no hi ha volta de full. Fins i tot jo que sóc crític amb com ha anat el procés sobiranista vull no només una consulta, sinó una pregunta clara, de l'estil "Ha de ser Catalunya un estat independent?". I només dues respostes: sí i no.
Ara no s'hi valen terceres vies ni reculades ni fer volar coloms. Si no haver-s'ho pensat abans. No s'hi val jugar amb els sentiments de la gent. Tant d'enrenou no és per tornar a fer la puta i la ramoneta. Si no realment creuré -començo a tenir sospites fonamentades- que Mas es va fer sobiranista per tapar la seva pròpia incapacitat de govern.
Per acabar, deixin-me fer una reflexió per als experts: si CiU cau de 62 a 50 diputats amb la Corpo i tot el Grup Godó a favor -La Vanguardia, Rac1, 8tv- quina influència tenen els mitjans tradicionals en l'electorat?. Potser Alfons López Tena -l'esverat més intel·ligent que conec- tenia raó quan va afirmar que "no cal perdre ni un segon per sortir a TV3 o La Vanguardia". Fins ara els diaris de paper perdien lectors, però en l'època de Twitter i Facebook també perden influència.
I una confessió final, en pla Domingo Marchena: La Vanguardia ha estat el diari de casa durant generacions. Ja la llegia el meu pare i el meu avi. Jo només vaig fer-li el salt, amb tretze anys, quan va sortir l'Avui.
Però alguna cosa sentimental s'ha trencat en les últimes setmanes: un diari que prescindeix de Manuel Trallero -o l'esmentat Valentí Puig- i fitxa un paio com Albert Montagut perquè no té res més no pot ser un bon diari. Jordi Graupera -o fins i tot Francesc-Marc Álvaro- escriurien tant si no fossin quota CiU? Rafael Jorba tindria cinc columnes el dissabte si no fos quota progre?
Potser l'única alegria que m'han donat darrerament ha estat la incorporació d'un tros de periodista com Arturo San Agustín -foragitat d'El Periódico per Enric Hernández-, però un diari amb la història, la personalitat i el prestigi de La Vanguardia ha de funcionar per estrictes quotes de partit? A La Vanguardia haurien d'escriure-hi només els millors.
A La Vanguardia li ha passat el pitjor que li pot passar a un diari: s'ha tornat previsible. Abans de llegir ja saps què dirà Jordi Barbeta. Però llavors per què cal gastar-se 1,50 euros de dilluns a dissabte o 2,50 els diumenges? Si no hi posen remei només és qüestió de temps la davallada. No ho aturaran ni les subvencions ni les estovalles ni el Vaughan. La Vanguardia necessita una sacsejada.
També a:
Web personal: http://www.xavierrius.cat/
Elogis: http://www.xavierrius.cat/Elogis_xavier_rius
Insults: http://www.xavierrius.cat/insults
Twitter: https://twitter.com/xriusenoticies
Facebook: http://www.facebook.com/xriusenoticies
