L’editorial de La Vanguardia sobre el procés és important perquè trenca el silenci. La veritat és que l'haguessin pogut publicar fa temps, però tant se val. Encara recordo el paper de la premsa durant el darrer ple abans de les eleccions del 27-S. Era el 8 de juliol del 2015. I la notícia no era el que passava a l’hemicicle, sinó als passadissos: si hi hauria una llista amb polítics o sense, de la societat civil o de partits, amb Mas al davant o al darrera.
Mentre els periodistes empaitàvem els dirigents de CiU o d'ERC per unes engrunes. El llavors president va fer un off the record en el que va admetre que necessitaria la CUP per governar. Així ha acabat. En efecte, la premsa d’aquest país s’ho ha empassat tot. Però uns més que altres. I entre els primers molts ho han fet deliberadament, conscientment, interessadament.
El mateix Grup Godó és responsable en part del que ha passat. La Vanguardia -durant l’etapa de José Antich- va ser el més ferm suport mediàtic d’Artur Mas. Només caldria recuperar algunes cròniques de Jordi Barbeta, ara exiliat a Wasghington -un exili daurat, tot s'ha de dir- o les portades d'aquella època.
I tampoc s’hi val ara que La Vanguardia digui una cosa i Rac1, una altra. Algunes tertúlies i programes de l’emissora són senzillament indigeribles. Perquè no és tracta de fer un diari i una ràdio sobiranista o espanyolista, sinó de fer un diari i una ràdio de referència.
Almenys ara s'ha trencat el gel. Algú, en aquest cas el primer grup mediàtic del país, s'ha atrevit a parlar clar. Fins ara semblava que tothom havia de combregar -a ulls clucs- amb un procés que se sap quan va començar, però no cap a on ens porta.
Perquè, si us plau, deixin de parlar en nom de Catalunya, Catalunya som tots. Els que volem la independència i els que no, els del Barça i els de Espanyol, els del Girona i els del Nàstic. Catalunya és el PDECAT, Esquerra i la CUP, però també Ciutadans, socialistes, CSQP o el PPC. Citats els quatre darrers per nombre d'escons.
Ara sembla que la culpa de tot la tinguin els comuns. No, la té el Govern que ens ha dut fins aquí. Ells saben perfectament que no es pot fer la independència amb dos milions de persones d’un cens electoral de 5,5. Deixes mig país al marge. Per això tracten de dissimular-ho amb l'abús de TV3 o fent lleis a mida.
A Catalunya, en certa manera, hem embogit. El dia abans que La Vanguardia publiqués l'esmentat editorial la seva columnista més destacada, Pilar Rahola, li deia a un catedràtic de dret constitucional que “no es cansa de fer mal”. Simplement per dir que un referèndum unilateral no hi cap en l’ordenament internacional.
Tant me fa si l'encerta o no, si és proper al federalisme o a l'Esperit Sant, però és la seva opinió i mereix un respecte. Ben mirat, La Vanguardia diu ara el mateix que deia el catedràtic desautoritzat per Rahola. El problema és també aquest: tots els opinadors que no han parat de tirar carbó a la màquina de vapor del procés.
No és només Rahola, són també -per dir-ho amb noms i cognoms: els Álvaro, els Culla, els Sintes, els Cardús. Alguns fins i tot han estat recompensats amb la direcció de TV3 -com Vicent Sanchis- o amb càrrecs oficials: Villatoro al CCCB.
I encara me'n deixo algun perquè, ara que el procés ja no està tan clar, es dediquen a la crònica de viatges o a tocar el violí. No, ells també en són responsables. La majoria han estat recompensats amb tertúlies matí, tarda i nit a TV3 o a Catalunuya Ràdio. Caldrà fer neteja. Recuperar l'equilibri.
Ho confesso: jo, el 2012, vaig votar Mas. Estava segur que, amb una majoria folgada, la independència era a tocar. Fins i tot el vaig defensar a Intereconomía quan van sorgir les primeres acusacions de corrupció. Per Jordi Pujol hagués posat la mà al foc. No ho tornaria a fer. Tampoc em van donar mai les gràcies.
Però Artur Mas hagués hagut de fer llavors com Felipe González en l'ajustada victòria del PSOE de 1993: "he entendido el mensaje". Sospito que a Mas la història, fins i tot la recent, li interessa poc. Perquè va optar per una fugida endavant. Com si perdre dotze diputats de cop no fos un seriós advertiment del seu electorat. Molts dels mals venen d'aleshores.
En fi, ja n’hi ha prou. A mesura que s'acosta el final han començat a dividir el país entre bons i dolents. És una manera d'amagar la seva pròpia responsabilitat. Recentment Toni Soler li deia a Carles Francino que li feia "la campanya a PP i Ciutadans". Tot perquè criticava TV3! Però en què estem convertint Catalunya?
I molt criticar l'Estat espanyol, però entre lleis de desconnexió i reformes del reglament tampoc estem per donar lliçons de democràcia. Què se n'ha fet de la transparència, del voler fer "les coses bé", d'allò de "la llei a la llei"?
A més, el friquisme s’escampa perillosament no només entre els dirigents de l'Assemblea o d'Òmnium -només cal sentir Jordi Cuixart- sinó també entre els membres dels partits al Govern. Fa temps que, uns i altres, han deixat de tocar de peus a terra. Han creat una realitat paral·lela. Una Catalunya que només existeix en el seu subconscient.
La portaveu del Govern, Neus Munté, afirmava recentment en roda de premsa a Palau que les cues de l’Aeroport eren un “sabotatge” de l’Estat. Fins i tot s'encomana. El diputat del PDECAT, Joan Ramon Casals, que és també alcalde de Molins de Rei, va assegurar després que era un "boicot” quan les dues administracions ja s'havien reunit. Les cues a l’Aeroport poden ser manca de previsió, incompetència o fins i tot que són uns inútils, però costa de creure que sigui una maniobra del CNI per fer la guitza als catalans.
Mentre que un altre diputat, al que jo tenia fins a data d'avui per persona seriosa i responsable, Antoni Balasch, comparava el Govern de Mariano Rajoy amb una “dictadura del segle XXI”. El que va ser president de la comissió de la Corpo criticava el “control informatiu” i la “postveritat” malgrat que TV3 fa vergonya veure-la. Rajoy se la de fer fora si no t’agrada, però va treure quasi vuit milions de vots. El PDECAT s'arrossega a hores d'ara pel galliner del Congrés.
Les intervencions parlamentàries de Junts pel Sí -amb Jordi Turull al capdavant- s’han convertit en un a veure qui la diu més grossa. Com si, a la vista d’uns mals resultats electorals, tohtom fes mèrits per anar ben amunt a les llistes. Perquè cal no oblidar tampoc les aportacions, teòriques i pràctiques, de la secretaria general d'Esquerra Marta Rovira. Aquesta senyora arribarà lluny. Diuen que si a Junqueras l'inhabiliten ella va de cap de llista.
Però com volen que no s’encomani si el propi president Puigdemont afirmava, en pla Hanna Arendt, que l’Estat espanyol està en “el preludi del totalitarisme”. De Puigdemont ja en parlarem un altre dia sense embuts, tot i que amb declaracions així difícilment Europa ens prendrà mai seriosament.
La pròpia Comissió de Venècia estableix que el referèndum ha de ser pactat i d’acord amb la Constitució. En canvi, el president surt i diu que "avala la nostra posició i fa un emplaçament implícit a negociar el referèndum”. Ja sé que no en tindrà necessitat quan plegui de la política, però Carles Puigdemont no podrà tornar mai a exercir de periodista. Li falta credibilitat.
A mi que no em busquin, jo continuo estant favor de la independència com ja ho estava quan tenia catorze anys -no com molts conversos: d’Eduardo Reyes a Toni Comín passant per Raül Romeva- però han cremat una oportunitat històrica. En cas que hi hagi referèndum, no aniré a votar. Com a molt serà una repetició del 9N tres anys després. I estic fart de tots aquests que només saben viure del cuento.
Trigarem una o dues en generacions en refer-nos del cop. I si es volen suïcidar políticament que se suïcidin. És més: jo no sóc partidari dels buits de poder perquè al llarg de la història han estat letals, però els hauríem de fer fora a tots. Aquesta classe política ja no serveix. El mal que han fet és immens.
PD/ Yo he venido a hablar de mi libro: https://www.amazon.es/dp/B01N9TAZXB?ref_=cm_sw_r_kb_dp_-fFGybRE91WSQ&tag=kp0a0-21&linkCode=kpe
