Publicitat
La Punteta · 9 de Maig de 2014. 08:37h.

JOAN DANIEL BEZSONOFF

Joan Daniel Bezsonoff

La veu de Mariano

Amb la sexualitat, els gustos musicals deuen constituir la part més diferenciada de la nostra personalitat. En literatura i en l'art existeix un cànon, un consensus omnium. En música també, però em sembla molt més discutible. A molta gent i a mi ens emociona la veu de Luis Mariano. Escolti els seus discos des dels dotze anys.

A revetlles de Nadal del 1977, vaig suggerir amb insistència als meus pares que em regalessin el disc amb les cançons de la pel·lícula Violetas imperiales. Vaig trobar al peu de l'avet els Concerts de Brandenburg de Johann Sebastian Bach. Arran de la meva decepció, la mare em digué ' Cal regalar a la gent allò que els podria agradar i no allò que els agrada. ' Gran frase, que no em va pas consolar.

En la història de la música, Bach és un gegant, l'equivalent d'Immanuel Kant en la filosofia. No ho negui, però les cançons de Luis Mariano, per frívoles i lleugeres que puguin semblar, també s'insinuen fins a l'ànima. A En avant la zizique, el malaguanyat Boris Vian esmenta l'estupidesa de la lletra de moltes cançons amb arguments decisius. ' Un garçon aussi doué physiquement, scéniquement et vocalement, est condamné à chanter des chansons idiotes sottises. Et ceci pour une raison bien simple: il n'existe pas de répertoire intelligent correspondant aux moyens vocaux de Mariano. '

Algunes cançons de Luis Mariano, però, tenen una lletra molt divertida com Separación sentimental. ' Y pensar que fui / hasta que te vi / campeón atlético. / Por un poco más / si tú no te vas / me quedo esquelético. '
Fins i tot, la ' Canción antillana ' és una denúncia del racisme. ' La blanca desprecia / tu negro color / y rie pensando / que lloras de amor.../ Para ti no hay amor / ¿Para qué recordar? / No te puede querer.

Em fa molta pena quan uns quants articulistes cada dos per tres acusen en Luis d'haver assassinat l'opereta francesa i el consideren com una nul·litat. T'agrada l'art vocal de Mariano o no t'agrada. Si t'agrada és per la vida.

A mi personalment, al cap de cinc o sis cançons, els discos de Georges Brassens o de Bobby Lapointe m'avorreixen. Entenc, però, que sedueixin tanta gent. Quan un cantant continua venent discos quaranta anys després de la seua mort deu tenir algun talent per petit que sigui. No es pot enganyar un públic tant de temps.
La veu de Luis Mariano és molt particular, dúctil, exòtica i perfumada. Pot semblar massa ensucrada com un còctel carib. Hi ha moltes etapes, força diferents les unes de les altres, pel camí de la bellesa.          

Publicitat
Publicitat

4 Comentaris

Publicitat
#2 Pere Pau, Can Fanga, 09/05/2014 - 14:38

A mi també m'agrada en Luís Mariano, les meves preferides, dintre la mateixa tematica tonteta, son Mexico i Rossignol; En Brassens també, en tinc algunes preferides però poquetes, i és cert molts cantautors acaben cantant la mateixa cançó canviant la lletra només, totes sonen igual i aviat avorreixe

#1 German, Barcelona, 09/05/2014 - 10:35

Joan Daniel, es un plaer llegir-te sobre tot quan no parles d'independencia. Molt millor aquests articles de rugbi, Luis Mariano i estil de vida.

#1.1 Pere Pau, Can Fanga, 09/05/2014 - 14:33

Com a la mili, la independencia se li suposa.

#1.2 pepe, andorra, 09/05/2014 - 17:25

lo cortes no quita lo valiente, sin embargo y aunque no sean comparables, me gusta mucho mas edith piaf. Don Joan Daniel, le echaba de menos.