Només volia dir que la víctima de la tragèdia viscuda a l’Institut Joan Fuster de Barcelona aquest dilluns és el professor de Lleida, Abel Martínez. Ho dic perquè, al final, acabarem convertint l’agressor en víctima. Sí, ja sé que és menor, té 13 anys i anava a segon d’ESO, però ha matat una persona.
El CAC, per exemple, es va afanyar donar el condol a la família de la víctima mortal -no devien saber com es deia perquè no van posar ni el nom-, però sobretot a recordar que “els mitjans no poden difondre el nom, la imatge ni altres dades que permetin identificar els menors involucrats en accions il·legals.”
I el Consell de la Informació de Catalunya, un altre organisme similar, va instar a recordar que “s’ha de tractar amb especial cura la informació referent als menors, evitant difondre la seva identificació quan apareixen com a víctimes (excepte en supòsit d’homicidi), testimonis o inculpats en causes criminals.”
Mentre que aquest dimarts, El Periódico publicava en portada una entrevista a David Jurado, el professor que va reduir l’agressor. L’entrevista, a càrrec de la periodista Mayka Navarro, tenia un indubtable interès informatiu -de fet era l’única informació novedosa en la premsa de paper- però en portada gairebé convertia l’agressor en víctima gràcies a aquest titular: “S’ha ensorrat, l’he abraçat i ha començat a ploar com el nen que és".
Finalment, la consellera Rigau, en declaracions a Catalunya Ràdio, ha arribat a dir que "ha mort un professor, però hi ha una gran víctima que és el nen". De retruc s’ha afanyat a culpar també abans els mitjans de comunicació que l’agressor perquè “som davant d'una malaltia, no d'un comportament de violència escolar”. No sé per qui ho deia, però el tractament a e-notícies ha estat impecable. Fins i tot he rebut felicitacions de professionals de l'ensenyament.
Sí, com deia, ja sé que el nen té 13 anys, però esgarrifa de pensar que ha matat un home i que pràcticament no li passarà res. Potser, en efecte, ha estat un brot psicòtic com insisteix la versió oficial, però això tampoc li tornarà la vida a l'Abel Martínez. Ni, per descomptat, consolarà els seus pares.
I fins i tot en cas de d’un trastorn psicològic l’homicida en qüestió -diguem les coses pel seu nom- va tenir temps d’anar a casa seva per agafar una ballesta, un ganivet i una botella amb la que pretenia preparar un còctel Molotov. També tenia una llista negra de gent que volia anar pelant.
Això, en dret penal, no és premeditació i traïdoria?: La gent normal té una ballesta a casa? Tenim gent que es pensa que és Robin Hood? O pitjor: va ser de fabricació casolana amb intenció de matar? Ja ho diran els metges, però un brot psicòtic et permet fer tantes coses?.
Per això voldria insistir que és una tragèdia, per al nano, fins i tot per als pares, però sobretot per a la víctima mortal i per als ferits. A una professora li va disparar al cap perquè no el va deixar entrar a classe quan va arribar tard.
Segurament les nostres autoritats -amb la consellera al capdavant- reduiran ara el cas a un tràgic episodi de violència, però la veritat és que tenim l’ensenyament fet una merda. L’educació és can pixa. Ahir, quan vaig saber la notícia, vaig recordar a twitter una frase de Duran: “hem de recuperar, com el pa que mengem, el principi d’autoritat”.
Ara em diran que l’autoritat és de dretes, però també puc recordar una cita del llavors rector de la Universitat Progressista d’Estiu, Jordi Serrano, en un article a l’Ara l’1 de febrer del 2011 (”Autoritat i progressisme a l’escola”): “A l’esquerra hi ha temes que li fa por aborda, un d’ells la manca d’autoritat del mestre a l’escola". En el benentès que no tot es redueix a la manca d'autoritat. Hi ha massa assignatures pendents i des de fa massa temps com per fer-ne ara un resum.
I no per res, però alguns dels millors professors que han tingut els meus fills, que han anat a la pública, eren substituts perquè no s’arrepenjaven amb les baixes i s’agafaven la feina amb la il·lusió del primer dia. No com d’altres. Aquest article és un homenatge als bons mestres. Gràcies per la feina que fan. Gràcies, Abel.
