Un dia, el llavors conseller d’Interior, Felip Puig, va comparèixer al Parlament per parlar de la violència masclista -era el 8 de març del 2012- i se li va ocórrer esmentar la nacionalitat de les víctimes.
L’oposició se li va tirar al damunt, clar: Xavier Sabaté (PSC) va lamentar el “problema de llenguatge”. Jaume Bosch (ICV) va afirmar que dir la nacionalitat “és irrellevant”. Oriol Amorós (ERC) li va retreure que "ajudava a construir un estigma". Fins i tot el representant del PPC, Pere Calbó, un dels que ara s’ha quedat fora, va manifestar que “la violència masclista no té nacionalitat”.
Però la veritat és que de les set víctimes mortals d'aquell fatídic començament d'any tres eren espanyoles, una magrebina, una hindú, una brasilera i una alemanya.
Quan començarem, doncs, a dir les coses pel seu nom?. Perquè, evidententment, hi ha cultures i religions que tracten pitjor les dones que unes altres. No és racisme ni xenofòbia, simplement és una realitat sociològica: hi ha societats més masclistes que d'altres. I hi incloc alguns països llatinoamericans.
Al que ho dubti li puc deixar el meu exemplar en castellà de l’Alcorà. Me’l van regalar al barrí mataroní de Rocafonda, allà on no va mai TV3. Com quan diu, cito textualment, que “vuestras mujeres son como un campo de labranza, sembrad, pues vuestro campo (mantened relaciones con ellas) de la manera que queráis” (Xura 2, aleia 223).
O aquesta altra una mica més més avall: “ellas tienen tanto el derecho al buen trato como la obligación de tratar bien a sus maridos” (aleia 228). I que consti que, en la seva època, l’Alcorà va ser un gran avenç. Fins i tot en matèria de dret penal.
Segur que ara saltarà algun progre que dirà que, a la Bíblia, hi ha afirmacions iguals o pitjors. Però sortosament la Bíblia ja no té a les societats occidentals la influència que encara té l’Alcorà en les societats musulmanes. Hem passat per la revolució francesa, la separació de poders, la igualtat home-dona, el respecte a les minories. També les sexuals.
Per descomptat, també es produeixen casos de violència domèstica entre catalans de soca-rel i de totes les classes socials. Però hem avançat una mica des del franquisme quan els maltractaments -sempre a càrrec de l’home- quedaven confinats en la intimitat del matrimoni.
D’això no fa pas tant. En realitat, a casa nostra, les dones no van poder fer una cosa tan senzill com obrir un compte corrent fins l’any 1976. Un any després de la mort del dictador. Tampoc podien tenir una empresa. Per això algunes mantenen de raó social noms com Viuda de …
En canvi, tots els manifestos que he rebut avui -del Parlament al PPC- amb motiu del dia internacional per a l'eliminació de la violència contra les dones estan farcits de grans paraules: “solidaritat”, “dignitat”, “integritat”, “convivència”, “xacra”, “eradicar”. Fins i tot el del CAC parla de "punta de l'iceberg". En pla Titanic. Però fins que diguem la veritat i agafem el bou per les banyes seran només paraules buides i simples declaracions d’intencions. Queda molt per fer.
