Cal reconèixer que Mas és un clarivident. El 2010 -en una reunió amb joves a la que va assistir Pilar Rahola- els hi va ezibar: “CDC no porta la independència en el programa perquè perdríem vots. Seria un heroi, però enlloc de 60 diputats, en treuria 30” (1). Per mi que l'encerta.
I el 2002, quan tenia quaranta-sis anys i ja era conseller en cap, li van publicar un llibre entrevista de cara a les eleccions de l’any següent, quan se la jugava amb Pasqual Maragall.
L’autor, Rafael de Ribot, que era de confiança, li va preguntar sobre la independència. L’actual president de la Generalitat va respondre que això de la independència era un “concepte antiquat i una mica rovellat”.
Com que el periodista es devia quedar amb un pam de nas per la contundència de la resposta va intentar arreglar-ho, que no es notés tant. Ni que fos per respecte a la gent que llavors ja era independentista.
"Està fent una renúncia explícita a la independència de Catalunya?", li va preguntar. “Seria irresponsable portar el país cap a un camí que signifiqués una frustració col·lectiva”, reiterava. En la seva opinió, “sempre es poden tenir somnis”, però que “s’han de plantejar objectius realistes”.
“Un polític que es dediqui a fer un discurs molt excitant dirigit a una part de la població que, a més a més en el cas de Catalunya, és una part minoritària (…) és un polític que porta el país cap a un escenari de frustració”, va insistir. De debò, no m'ho invento. (2).
Sembla mentida que parlés d’ell mateix. Perquè fins i tot Mònica Terribas no ho veu clar. En l’entrevista que li va fer dilluns passat hi ha una pregunta clau: “i si la conseqüència dels seus actes és portar aquest país a un atzucac, a una frustració?”.
Mas, després d’emmirallar-se en Àustria o Dinamarca -em pregunto què dirien en aquests països d'un nyap com el d’Aigües Ter-Llobregat?-, va replicar que votar “ja és guanyar”. Semblava Mishima abans de fer-se l’hara-kiri aquell fatídic 25 de novembre del 1970.
Malament rai quan, en una entevista al president de la Generalitat, has de titular per la pregunta en comptes de per la resposta. Però és que la cosa no donava per més. Devia ser tan fluixa que a hores d'ara els de TV3 ni tan sols han passat els índexs d’audiència.
Què passarà, en efecte, si CiU i ERC no sumen? Si Mas es queda amb entre 30 i 35 diputats? Fins i tot menys. O si Ada Colau & cia. entra amb una xifra similar? Qui governarà un país partit per la meitat? Qui gestionarà la frustració? Qui els hi dirà la veritat als catalans?. Que no ho hem fet prou bé. Que la culpa també és nostra.
Tucídides, fa 2.400 anys, considerava que una de les millors qualitats en un polític és saber llegir els esdeveniments. El error de Mas és que va interpretar malament la Via Catalana. Va confondre una manifestació, encara que fos gegantina, amb un sondeig electoral.
Es va pensar que els dos milions de persones que van sortir al carrer -si realment hi havia dos milions- el votarien a ell. Que se'ls enduria a ulls clucs. Però les eleccions anticipades, en època de crisi, les convoca el diable. A Chirac li va passar el mateix el 1997. Va haver de conviure amb Jospin durant cinc interminables anys.
En certa manera, el president de la Generalitat ha estat víctima de la mateixa bombolla que han propiciat des de Palau. Sense la capacitat d’organització de l’ANC no hi hagués hagut la Via Catalana ni la V. Però sense TV3 i la capacitat de mobilització de CDC, tampoc.
Anem amb compte perquè les bombolles acaben explotant i el país pot acabar trinxat. Els catalans no podem anar de derrota en derrota fins a la derrota final. El procés, en aquest cas, haurà estat un tret per la culata. Un gatillazo en el sentit més sexual del terme.
(1) "La màscara del rei Artur" (La Magrana, 2010), pàg. 52
(2) "Què pensa Artur Mas" (Dèria Editors), pàgs. 41 i 42
