De vegades me'n faig creus: encara hi ha independentistes que se'ls creuen
Perquè no els hi pedonaré mai una cosa: haver trinxat miserablement, irremeiablement, conscientment el país.
Ara que no diguin que no s’imaginaven la reacció de l’Estat.
Clar que ho sabien, ho sabien perfectament!
Qualsevol Estat de la Unió Europea hagués reaccionat igual o pitjor.
Perquè la van fer molt grossa.
Van declarar una independència unilateral
Van proclamar la república.
Van abolir la Constitució
Fins i tot van derogar l’Estatut!
El darrer en fer-ho va ser Franco quan les seves tropes estaven a les portes de Lleida l’any 1938.
Els catalans som així.
Que m’expliquin com es pot declarar la independència d’un territori amb només la meitat de la gent.
Perquè l’independentisme mai va superar el 50% dels vots.
Sempre es va moure en, com a molt, el 47% a les eleccions del 2015 i les del 2017.
A les de l’any passat va arribar al 51%.
Però fan trampes: inclouen el PDECAT, que es va quedar fora.
I, en números absoluts, va passar dels dos milions a 1,4.
El que deia: què fem amb els catalans que no estan per la independència.
Els amaguem sota la catifa? els expulsem? els empresonem?
No se’ls pot tractar de “colons”, de “nyordos”, de “botiflers”.
Aquí hi ha de tot. Si dividim la societat entre bons i dolents prendrem mal.
I, com deia, ho sabien.
Sabien que anàvem cap a l’ensulsiada institucional, política, econòmica, social.
Com el 1640, el 1714, el 1934, el 2017.
Els catalans, sempre que toquem poder, el malmetem.
Evidentment Catalunya no era un estat independent, però déu n’hi do: competències plenes en Sanitat, en Ensenyament, en mitjans de comunicació, delegacions al exterior, … Mossos!
I ho van tirar tot per la borda.
Sense pla B.
Potser van ser víctimes de la pròpia bombolla que van crear, però això tampoc es excusa.
Si es creien els programes de TV3 o els baròmetres del CEO era perquè formaven part de la bombolla que havien creat.
Bé, i ara què?
Doncs ara, hem reculat deu anys. Potser més.
Després de l’aplicació del 155 anàvem demanant “Amnistia, Llibertat, Estatut d’Autonomia”
Com als primers anys de la Transició!
Ara reclamen la “desjudicialització” de la polítca.
Clar perquè ells han passat per la presó -no tots-, però estan al carrer.
Ara pringaran els diputats, els alts càrrecs, els que tallaven autopistes, els activistes dels CDR que se’ls van creure.
Van jugar de farol -sense tenir npi de pòquer- i a més van perdre.
Però algú creu realment que Mas era un revolucionari?
Un home que fins a l’any 2000 es deia “Arturo” al DNI i a la dona li parlava en castellà?
Com hem pogut confiar en Puigdemont, que va tocar el dos per molt que ara es faci la víctima?
Almenys Junqueras es va quedar al peu del canó.
O Torra!, que no trobava feina quan el van fer fora de la multinacional d’assegurances suissa per a la qual treballava.
Ara el mal ja esta fet. I costarà molt, potser generacions, refer-se.
Però el pitjor de tot no és que hagin malmès una opció política legítima: l’independentisme sinó que han malmès també el país.
Ha quedat trinxat.
I, malgrat això, hi ha gent que encara se’ls creu i els vota.
No només això sinó que fa pinya amb una presidenta del Parlament acusada de corrupció.
De debò creu que fraccionar contractes per afavorir a un amic és un delicte polític?
Mai, tampoc, les institucions catalanes havien caigut tan baix.
Encara que que continuen sense dir la veritat.
Hi ha molts calés en joc. Nòmines, assessories, vicaries, fins i tot tertúlies a TV3!
Ha estat una ensorrada i una ensarronada. Fins i tot moral.
No hi ha res pitjor.
