A primera hora del matí he fet un tuit en el que deia: “Un dia haurem de parlar de la fauna del procés”. Però llavors he pensat: per què esperar? Perquè no començar ara mateix.? Per exemple amb Marta Pascal, ascendida a número dos del PDECAT no se sap massa per quins mèrits més enllà de parlar bé l’anglès i que Mas li porta gairebé trenta anys (Primera norma de la política: si vols continuar remenant les cireres posa algú molt més jove que tu).

Aquest dijous, en efecte, publicava un article a La Vanguardia en el que recordava que fa 42 que s’havia fundat Convergència a Montserrat i que “la millor CDC va ser la llavor d’una nova formació: el Partit Demòcrata”.

Res, fullaraca. Paraules buides. D’entrada dir que en tot el text no surt enlloc la paraula “independència”. Com a molt l’expressió tan amanida de “transició nacional”. Ara resulta que la independència és la “voluntat de trobada amb Europa”. Si Carlemany aixequés el cap.

Per descomptat, els espanyols són els dolents de la pel·lícula. Jo, quan era petit i la meva àvia em duia al cinema, sempre preguntava d’entrada qui eren els bons i els dolents. Em tranquil·litzava tenir le coses clares des del començament. És una conducta pròpia de l'edat.

“L’Estat espanyol ens nega les pràctiques democràtiques més elementals”, afirma la coordinadora general del PDECAT. De fet, diumenge passsat ja es va lluir: “Avui no només hi érem els independentistes a Maria Cristina. Hi érem els demòcrates” va afirmar durant l’acte a Montjuïc.

En un tuit deixava fora gairebé la meitat de catalans: no només Ciutadans, el PSC, En Comú Podem i el PPC -al cap i a la fi partits amb representació parlamentària-, sinó també els veterans militants del PSUC que devien córrer davant els grisos durant el franquisme. Marta Pascal (Vic, 1983), per edat, no sap el que és.  Es pensen que Franco és el que surt a 'Polònia'.

Tot plegat confirma les meves sospites: ens han enredat amb el procés. Pitjor: ens han enredat des de l’inici. Ho sabien. Potser recordar que a les eleccions del 2012 -aquelles en les que Mas va perdre dotze diputats de cop- parlaven d’”estat propi”.

Però com remarcava sovint Alfons López Tena, Guanajuato, Massachusetts o Baviera també són estats propis sense que això vulgui dir que són independents. Només després de la patacada es van fer indepes perquè necessitaven el suport d’ERC per continuar al poder.

El procés, en efecte, ha estat farcit d’eufemismes i de metàfores: consulta en comptes de referèndum, procés participatiu en comptes de consulta, dret a decidir en comptes de dret a l’autodeterminació, desconnexió en comptes d’independència.

La meva teoria personal és que, com que sabien que el sobiranisme no era prou majoritari -al voltant d’un 40% segons les enqueste del CEO- havia que fer allò que en castellà es diu dorar la píldora. Fer passar el bou per bèstia grossa.

La prova és que l’article en qüestió està plena d’expressions buides: “defensa de la democràcia”, “voluntat transformadora”, “llibertat individual”, “prosperitat col·lectiva”, “justícia social. Fins i tot parla de “economia circular”!. Què collons és l’economia circular?. El que diu Marta Pascal serviria també per a un article de Podemos o de la CUP.

L’única dada tangible és que el PDECAT ha passat dels quasi 50.000 militants que ens deien que tenien al Congrés de Reus (2012) als 15.000 abans del canvi de nom i als 12.000 d’ara. L’altre dia vaig veure un tuit de l’economista i escriptor Fernando Trias de Bes que deia: “Sexto cambio de #branding en seis meses: CiU, CDC, JxS, Convergents, PDC i PDECAT. En marketing eso se considera un suicidio comercial”.

El suïcidi, en política, també existeix.