Publicitat
La Punteta · 28 de Febrer de 2012. 09:04h.

XAVIER RIUS

Punt de mira

Les memòries de Jaime Arias

Sam Abrams va dir divendres passat una veritat com una casa: "una literatura no pot ser completa sense literatura memorialística". El conegut crític nordamericà -ja m'agradaria a mi dominar l'anglès com ell domina el català- ho va dir durant la presentació de l'11è volum de l'obra completa d'Artur Bladé Desumvila -dedicat a Francesc Pujols- en un acte gairebé en la intimitat a la Torre de les Hores de Martorell. Estem de sort: dos llibres en un (Geografia espiritual de Catalunya i Francesc Pujol per ell matei).

Per això, a la vigília, quan em vaig trobar per casualitat Jaime Arias (Barcelona, 1922) a la Llibreria Jaimes de Passeig de Gràcia abans de la presentació de les memòries de Jordi Pujol a l'Hotel Majestic, li vaig fer un prec -la Montse Porta estava al davant-: el que ha de fer és escriure les memòries. Arias ja ens va deixar un tast amb el seu Tal como los conocí (Libros de Vanguardia, 2009), però amb això no n'hi ha prou.

Amb 90 anys n'ha vist de tots colors. A més, és l'últim representant d'una generació de periodistes que va remenar les cireres durant anys -de Santiago Nadal a Carles Sentís passant per Llorenç Gomis per esmentar només alguns noms- i també un testimoni excepcional del que ha passat en aquest país durant l'últim mig segle: a l'entrada del Majestic hi ha una placa, que va fer posar ell, en record del primer ministre belga, Paul Henri Spaak, va passar per Barcelona en la seva fugida dels nazis. Al final es va escapolir amagat en una furgoneta.

Encara recordo també un article seu a La Vanguardia ("Una hora con Nixon", 22 de febrer del 2009) que em va deixar de pedra. El periodista rememorava una entrevista amb l'expresident nordamericà al Ritz de Madrid l'1 de maig del 1980. Anticomunista furibund, el president del Watergate es va esverar quan va sentir tot el rebombori de la manifestació del Treball que baixava per la Castellana amb Marcelino Camacho i Nicolás Redondo al capdavant.

Però el més frapant de tot és que, en acabar, Jaime Arias va descobrir que l'home que va haver de dimitir per l'esmentat cas Watergate -o més exactament per les gravacions del Watergate- l'havia estat gravant també a ell!. Hi ha hàbits que no es perden mai. "Al otro lado del pasillo -explicava- una puerta entreabierta de otra habitación dejaba ver un magneófono que reproducía parte de nuestra conversación, al tiempo que nos salieron unos protectores guardaespaldas. Ingenuo de mí: no habíamos estado a solas".

Per això, com que a diferència dels anglosaxons som un poble gairebé sense memòria, em passo la vida dient a la gent que el que ha de fer és escriure les memòries. També vaig aprofitar per dir-li a Josep Maria Espinàs, a punt de fer els 85, el passat dia 20 quan el vaig entrevistar a la seu de La Campana, en aquell pis d'una finca règia al carrer Muntaner. El conegut escriptor, clar, em va contestar que ja ha fet les "memòries a trossos".

De fet, la majoria de la seva obra es autobiogràfica -només cal recordar la sèrie dels Viatges a peu- i té alguns memorables llibres autobiogràfics com El nen de la plaça Ballot (1988), Inventari de jubilacions (1992), Temps afegit (2001), Relacions particulars (2007), El meu ofici (2008) i I la festa segueix (2009) o el més recent Entre els lectors i jo (2012). El problema, en el fons, és que a Espinàs li falta ego per escriure unes memòries.

També per això -i per deformació professional- m'he empassat la major part de llibres de memòries que corren per la professió des de La memòria és un gran cementiri (Ibáñez Escofet), Cada taula, un Vietnam (Huertas Claveria), D'Arbeca a l'Opus Mei (Pernau), Mujer en guerra (Maruja Torres), Territorio comanche (Arturo Pérez Reverte), La volta al mon amb Jordi Pujol (Ramon Pedrós), De memòria (Llorenç Gomis". No necessàriament per ordre d'aparició ni de lectura ni d'importància. Fins i tot Fe de errores, d'Albert Montagut, que en el meu cas té mèrit perquè és l'home que va estar a punt fer-me avorrir el periodisme .

Ara m'estic empassant Quan èrem feliços d'un altre periodista, Rafel Nadal, Premi Josep Pla 2012, encara que siguin unes memòries d'infància més que de la seva trajectòria periodística. I espero amb candeletes les d'un altre mestre, Arturo San Agustín, malgrat que siguin sobre la seva etapa publicitària -l'home va guanyar premis a Cannes i tot abans de convertir-se en el millor entrevistador en premsa d'ença de Manuel del Arco-.

La meva dèria amb les memòries de Jaime Arias ve de tan lluny que el passat 15 de setembre, durant la visita de Mariano Rajoy al Barcelona Tribuna de La Vanguardia, ja em vaig atansar a Anna Godó sense conèixer-la de res per pregar-li, si us plau, que l'intentés convèncer. Anna Godó ha fet una gran tasca amb els llibres i el Dossier -com els del Declivi d'Occident, el d'Alemanya o el de Turquia-, però fins i tot ell em va admetre que ho veia difícil en aquest cas.

És una veritable llàstima. En aquesta matèria, com en d'altres, Catalunya ha tingut mala sort: a Sagarra només li va donar temps d'arribar fins el 1954 i Josep Benet, per posar un altre exemple, no va poder passar del primer volum per raons d'edat. I encara sort que Pujol ha acabat les seves gràcies a la inestimable col·laboració de Manuel Cuyàs.

Publicitat

0 Comentaris

Publicitat