El nacionalisme català s’ha passat tota la història somiant amb la unitat: als anys 80 Miquel Sellarès i d’altres ja empenyien per canviar el nom de CDC pel de Partit Nacionalista Català (PNC), a semblança del PNB. Ara, en el cas d’unes plebiscitàries, aquest objectiu estaria a tocar.
Però paga la pena? No, en el fons, les plebiscitàries serien una enredada. El que cal valorar en unes eleccions -més enllà dels programes, que tendeixen a l’incompliment sistemàtic- és el balanç de l’obra de govern. I, llevat de la consulta, l’obra de govern de CiU en aquests quatre anys fa feredat.
La prova és que ni ells mateixos utilitzen ja allò del govern dels millors. En teoria, havien de salvar Catalunya després de la trencadissa del tripartit. En la pràctica, han fet servir la consulta per tapar tota la resta. Montilla, per exemple, va deixar un deute de quasi 35.000 milions d'euros, però Mas probablement el doblarà enguany: de moment la previsió és ja de 60.000 milions.
I sí, Espanya ens frena -la versió light del famós Espanya ens roba- que deia el conseller Mas-Colell durant la presentació de les balances fiscals el passat mes de juny. Però vostès s’imaginen les finances que deixarà l’actual president al seu successor?. No vull ni pensar-hi.
El més preocupant -encara que ho venguin con un èxit- és que s’estan polint el patrimoni de la Generalitat per internar quadrar uns pressupostos on hi havia, d’entrada, un forat de 2.300 milions d'euros. Fins al juliol porten 17 edificis. Cap àvia no vendria el pis en plena crisi immobiliària.
Tampoc no crec que s’hagi de valorar els governs exclusivament pel seu volum legislatiu sinó per la seva iniciativa política, però que la llei més important del darrer període de sessions -sense comptar Pressupostos-, hagi estat la de BCN World tampoc no és per tirar coets.
Per això, si Convergència proposa un pacte electoral a Esquerra amb l’objectiu legítim de la independència -està per saber què farà Unió- és per tapar les seves pròpies mancances com a partit de govern. S’ha parlat fins i tot que Mas estaria disposat a sacrificar-se. No és un sacrifici, és que no poden haver-hi dos caps de llista, que és diferent. El líder de CiU només estaria avançant la seva retirada perquè com quedi segons se n'haurà d'anar a casa. Però tindria gràcia que plegués abans d’hora després de tot el sidral que ha muntat.
El que no tinc tan clar és que a Esquerra l’interessi, sobretot després del cas Pujol, que previsiblement provocarà la fugida de l'electorat fins ara més fidel de CiU. Si ets cavall guanyador, has de fer una aliança amb un cavall perdedor com auguren totes les enquestes?. En realitat, a les europees ja no es van posar d’acord malgrat les reiterades peticions, en públic, de Ramon Tremosa. El que no sé és si els Homs, els Rull, els Turull, els Corominas -els homes que ara manen a Convergència-, són conscients que, en política, no hi ha amics.
Fins i tot en cas d’anar plegats tinc seriosos dubtes que sumin més. De fet, jo crec poc en les enquestes, però a la de La Vanguardia del passat mes de maig hi havia un transvasament mil·limètric de diputats de CiU a ERC: la federació nacionalista en perdia 13 -passava de 50 a 37- mentre que Esquerra en guanyava 13 -de 21 a 34-.
I Duran ja va dir el 30 de maig del 2013, en uns Desayunos de TVE, que entre l'original i la còpia "sempre acaba guanyant l'original, mai la còpia". Almenys CiU i ERC encara sumaven (71 diputats) perquè el dia que no sumin aquest país serà ingovernable. En l’horitzó, ara per ara, no hi ha alternativa.
