Ahir vaig publicar un article sobre la presència de Pasqual Maragall al míting central d'ERC i alguns republicans em van deixar com un drap brut: El Guillem Viñolas parlava de "puta porqueria d'article"; el Joan1964, aquest de Solidaritat, considerava que sóc "una xacra per al periodisme"; i el Ramon Font Cabanes que sóc "una persona molt miserable". No cal dir que tots afegits convenientment a la meva col·lecció. I m'estalvio de recordar el que va dir un catedràtic d'economia com Germà Bel perquè, al final, va demanar excuses.
Per això, per tots els que ara expressen "estima" i "admiració" per l'expresident -com el propi Josep Maria Terricabras- voldria recordar avui les putades que va fer Esquerra a Pasqual Maragall quan exercia de president.
La primera de totes l'explica el periodista Jordi Mercader, un dels seus més íntims col·laboradors, al seu llibre de memòries d'aquell període (Mil dies amb PM): "Els diaris del dia deixaven constància del gran respecte que ERC tenia per la presidència de la Generalitat que ells, indiscutiblement i imprescindiblement, havien fet possible. I ho feien donant per davant els noms dels 'seus' consellers, el nomenament dels quals és facultat inalienable del president" (pàg. 67).
Maragall, en efecte, no va nomenar els consellers, els hi van nomenar. Fins i tot els del seu propi partit perquè es sabut, per exemple, que no volia Josep Maria Rañé, que venia de la UGT, de conseller de Treball. I quan va voler el republicà Joan Ridao de conseller de Governació, li van posar en Xavier Vendrell. Va durar 21 dies.
Entre les mostres de lleialtat -en aquest cas no només envers Maragall, sinó també envers seu propi partit, que no en sabia res- hi ha també el famós viatge de Carod a Perpinyà, però d'aquest ja s'ha escrit a bastament.
Després hi ha la remodelació frustrada d'octubre del 2005 tot i que la van aturar tant el PSC com Esquerra. En aquest cas va ser el propi Maragall qui es va embalar sense ni consultar-ho als partits que li donaven suport. Finalment no es va poder fer fins uns mesos després, l'abril del 2006. Però el temps ja corria en contra.
I, finalment, la crisi final del primer tripartit amb la sortida d'ERC del Govern. Va ser tot un vodevil. Segurament, si preguntéssim al carrer, la gent ja no se'n recorda si Maragall els va fer fora, Esquerra se'n va anar o les dues coses.
Els dirigents d'Esquerra ho van celebrar amb un dinar al Pitarra, un restaurant del carrer d'Avinyó, lloc habitual de concentració gastronòmica dels republicans des de l'època d'Àngel Colom. Jo, per cert, m'hi vaig casar. Però potser tots plegats feien comèdia perquè després de les eleccions es va repetir el tripartit, en aquest cas amb Montilla de president.
Val a dir que les mostres d'amor entre PSC i ERC al llarg de la història han estat recíproques. Les dues bèsties negres dels republicans a Presidència eren, ves per on, Ernest Maragall -llavors Secretari del Govern- i l'esmentat Jordi Mercader. Per això van nomenar Xavier Vendrell com a Secretari General de Presidència per reforçar el llavors conseller en cap, Josep Bargalló, que no se'n sortia.
Les batusses d'Ernest Maragall amb ERC pel control d'un caramelet com el CTTI per exemple -el Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació de la Generalitat-, van ser antològiques. Jordi Bosch, que va ser Secretari de Telecomunicacions i Societat de la Informació amb Esquerra, potser ens en podria fer cinc cèntims.
I a Jordi Mercader, o al seu entorn, sempre el van acusar de la filtració de l'informe sobre els mitjans que va fer caure Miquel Sellarès com a Secretari de Comunicació del Govern. Per això em pregunto què deu pensar ara Sellarès -i altres ex-alts càrrecs de Presidència- de veure Ernest Maragall de segon de la llista d'ERC a les eleccions europees. La política, com la vida, fa moltes voltes.
