Com que el procés s’enfonsa -de moment fa aigües per tot arreu- ha arribat l’hora del campi qui pugui, del salvese quién pueda. Estem just en el moment en què el Titanic comença a escorar-se perillosament i s’estén el pànic entre el passatge. Quan enxampen l'Ismay, l'amo del vaixell, disfressat de dona en una barca salvavides.
El Francesc-Marc Álvaro afirmava aquest dilluns en la seva columna a La Vanguardia que l’independentisme “necessita més temps i més múscul” i que ell ja havia advertit “certes febleses”. És un altre fenomen curiós: el jo ja ho deia. Perdoni, els que ho dèiem érem quatre gats i ens han deixat com un drap brut.
Però si tots aquests no han parat de tirar carbó a la màquina de vapor del procés, han volgut apagar el foc amb benzina, han ventat el foc perquè no s’apagués mai la flama. Els que no han parat de dir: Artur, no afluixis. Fins que el propi Artur ha acabat a “la paperera de la història” en expressió de la CUP.
En la majoria de casos, no cal dir-ho, han esta esplèndidament recompensats: tertúlies a TV3 o Catalunya Ràdio -o Rac1, tant se val-, columnes a diaris, programes propis, direccions del CCCB. Entres a la web de Francesc-Marc Álvaro i està a tot arreu: La Vanguardia, Rac1, 8TV i TV3. Deu ser l'únic tertulià que el deixen anar a dues televisions que, en teoria, són competència. Això no passà en cap altre lloc del món: estàs aquí o allà, però als dos llocs és impossible.
Com el Toni Aira, un altra de la colla: el Catalunya Vespre de Catalunya Ràdio, El Polièdric de Catalunya Informació, l’Entrevista de la Xarxa, l’Oracle de Catalunya Ràdio, la Nit de Rac1, la Tertúlia de la Xarxa, el Matí de Ràdio 4. Però si fins i tot Fèlix Riera li va donar un programa propi a Catalunya Ràdio: Els Spin Doctor. Crec que és l’única decisió que va prendre Riera durant tota la seva permanència al càrrec.
Sense oblidar, per descomptat, recompenses acadèmiques: un dia vaig anar a la Blanquerna i allò semblava una facultat sociovergent. S’havien repartit, també, les canongies intel·lectuals. A una banda del llavors conseller Homs hi havia el proconvergent Marçal Sintes i, a l’altra el degà, Josep Maria Carbonell, expdiputat del PSC al Parlament.
En fi, han descobert la sopa d’ell. El mateix Álvaro recomanava una entrevista al professor de la Universitat de Cardiff Andrew Dowling publicada a El Punt-Avui el passat dia 9 en la que afirmava que només només el 48% de vots, sense suport internacional i amb l'Estat en contra és “impossible” la independència.
És l’excusa per variar el rumb sense que es noti gaire: el professor Dowling fa temps que ho diu. De fet ho veu tothom encara que aquí encara anem amb la cantarella del món ens mira. El 15 de març li vaig fer una entrevista i ja em va dir que, si després dels 18 mesos, érem independents “et convido a un restaurant bo a Barcelona”.
I uns dies abans, el 29 de febrer, va publicar un article a e-notícies en el que afirmava que l'independentisme "fa un gran error garrafal amb la lectura dels resultats electorals de setembre de 2015: Hem guanyat amb el 48 per cent dels vots!”.
Hem entrat en la fase aquella que la saviesa popular ha batejat tradicionalment com la de les rates quan abandonen el vaixell. No ho dic per cap dels esmentats perquè, com veuen, els hi tinc molt respecte intel·lectual. Fins i tot me’ls llegeixo.
Però Déu n’hi do. S’ho haguessin pogut rumiar abans. Si estem com estem es també, i sobretot, gràcies a ells. Un dia, com deia el botifler i malgrat tot amic Ramon de España, "alguien tendrá que pagar por esto". Han fet un mal immens a Convergència i al sobiranisme, però sobretot l'han fet al país.
