En honor a la veritat, el primer que va comparar Artur Mar amb Kérenski va ser Enric Juliana en un article el passat 13 de novembre. Per situar-nos: Aleksandr Kérenski (1881-1970) va ser l’home que -entre el tsar Nicolau II i la revolució boltxevic- va intentar fer una revolució burgesa abans no esdevingués la Rússia soviètica. És a dir, establir un règim democràtic. Com hagués canviat la història si se n’hagués sortit.
“Artur Mas comença a ser el ‘Kérenski català’”, deia llavors el col·lega de La Vanguardia (1). Conec poc la història russa -el gran especialista malgrat alguna polèmica acadèmica és l’historiador britànic Orlando Figes-, però com se sap el llavors primer ministre va acabar escrivint llibres de memòries i articles contra la URSS durant el seu exili als Estats Units.
I l’últim -almenys que hagi detectat- ha estat Manuel Milián Mestre en un article a El Punt-Avui el passat dia 30 sobre la classe mitjana (2). Una mica en la línia del que també deia Josep Miró i Ardèvol aquest diumenge a La Vanguardia (3). Un dia ens n’adonarem, espero que no sigui massa tard, que sense classe mitjana no hi ha democràcia.
Però que consti que dos dies abans d’Enric Juliana, l’11 de novembre, ja vaig fer la mateixa comparació. A l’ara diputat del PSC al Congrés per Girona Marc Lamuà Estañol -llavors encara era només secretari d'organització del PSC a les comarques gironines- li vaig dir que “Mas té una mica de Kérenski”. A mi una persona que és doctor en arqueologia em fa molt de respecte. Aquest és un país que sovint maltracta les pedres.
Malauradament, els fets m’han donat la raó. El diputat de la CUP Benet Salellas ho va resumir diumenge en aquesta frase: “hem enviat Mas a la paperera de la història”. De fet, a la llista negra hi havia també tres consellers en funcions: Irene Rigau, Boi Ruiz i Felip Puig. A hores d’ara sembla evident que cap d’ells repetirà. Ni tan sols Irene Rigau, malgrat que té el TSJC a l’aguait pel 9-N.
Els esdeveniments, en efecte, li han passat a Mas per sobre. L’home que ha estat l’ànima del procés n'ha estat també víctima. Fins ara havia estat un supervivent. En definició del corresponsal del Financial Times a Madrid, Tobias Buck, a twitter dissabte passat: “un supervivent polític de primer ordre”.
Hi ha una foto famosa, feta quan es va aprovar l’Estatut el 30 de setembre del 2005, en el que es veia d’esquerra a dreta Piqué, Carod, Manuela de Madre, Benach, Maragall, Mas i Saura. Doncs bé: ja no queda ningú d’aquella generació política. I n’hauríem d’afegir d’altres com Montilla o Puigcercós, que també han passat a segona fila. Però si el procés no surt bé -i sóc dels pocs sobiranistes que encara pensa que no sortirà bé malgrat l’eufòria- en pot escombrar una altra.
En realitat, ja ha començat a fer-ho: Joan Herrera i Dolors Camats, entre d’altres, han estat víctimes de l’efecte Colau. Com, al seu dia, va ser-ho Ricard Gomà a l’Ajuntament de Barcelona. Ser un ferm partidari de la confluència d’esquerres no va salvar-lo en detriment de Janet Sanz, ascendida ara a quarta tinenta d’alcalde (Ecologia, Urbanisme i Mobilitat).
Mentre que Antonio Baños ha estat un diputat efímer. Crec que ha superat fins i tot el rècord d’Eva Piquer, que va renunciar a l’escó d’ERC el 2013 just uns mesos després de sortir elegida. També hi ha algun altre diputat de la CUP que ha dimitit abans no em pugui aprendre el nom.
Però fins i tot jo, que sóc un ferm partidari de la renovació en política, crec que els lideratges efímers no són bons. Al capdavall, a Winston Churchill el van fer primer ministre d’un país en guerra a l’edat de seixanta-cinc anys (4). Churchill -que era baixet, grassonet i lleig- ara no podria dedicar-se a la política.
No són bons perquè, entre d’altres coses, generen buits de poder. I els buits de poder tampoc són bons per a la democràcia. Ho he dit més d’un cop: els països, per avançar, necessiten partits sòlids i honestos. A dreta i esquerra.
(1) “Kerenski”, 13 de novembre del 2015
(2) “La burgesia volàtil”, 30 de desembre del 2015
(3) “La demolició de la classe mitjana”, 11 de gener del 2016
(4) Roy Jenkins: "Churchill". Pan Books. London, 2002. Pàg. 588
