De les víctimes de la rereguarda republicana se’n recordarà algú? Ho dic perquè hem commemorat el 80è aniversari de l’inici de la Guerra Civil com si hi hagués morts només morts a una banda.
Suposo que és una mena d’efecte Podemos. En d’altres ocasions l'efemèride ha passat més desapercebuda. Però ens hem llançat a mitificar la República com si hagués estat el paradís a la terra. Calvo Sotelo potser era un fatxa, però també el cap de l'oposició parlamentària i el van ventilar amb dos trets a boca de canó. I els fets de Maig, que va ser una guerra civil dins de la guerra del 36?. Qui va matar Andreu Nin? Els franquistes?. No, els nostres. I Carrasco i Formiguera de qui va haver de fugir?.
Els historiadors Josep Maria Solé i Sabaté i Joan Villarroya tenen un clàssic de l’any 1989 en el que descriuen “La repressió a la rereguarda de Catalunya (1936-1939)" (1). El segon volum és un simple recull estadístic, però fa feredat de pensar que en un sol poblet de Lleida, Llardecans posem per cas, van matar set persones en un sol dia: el 15 de novembre del 36. Cinc dels quals eren pagesos.
Mentre que Josep Termes i Arnau Cònsol calculaven al seu “La Guerra Civil a Catalunya (1936-1939)” que van ser assassinades "a sang freda 8.600 persones a Catalunya”. Uns 1.500 eren capellans -incloent-hi tres bisbes: Barcelona, Lleida i Tarragona- però dels 7.000 restants hi havia una mica de tot: gent de missa, laica, beates o militants catòlics més “que no pas burgesos” (2).
En fi, si algú vol aprofundir en el desgavell republicà té també la tasca de formiga que ha anat fent Ton Barnils, d’Edicions Dau, amb “Ordre Públic i violència a Catalunya (1936-1937)” o la “Crònica de la Guerra Civil a Catalunya”.
Perquè aquí sempre parlem de les patrulles de control com si fossin uns incontrolats o uns marcians, però eren gent de carn i ossos que depenien d’uns partits concrets. Més recentment, Federico Vázquez Osuna, a “Anarquistes i baixos fons” (L’Avenç), explica que hi havia cada perla que no el volien ni els seus.
Per això, com diu l’Ajuntament de Barcelona: “Lamentem tots els morts sense distinció perquè la humanitat és una actitud i un valor que ha de formar part de l’ètica política”. És l’única cosa assenyada que diuen perquè la declaració en qüestió sembla escrita per Karl Marx.
Per descomptat va ser una sublevació feixista -més aviat franquista perquè Franquito anava a la seva-, però abans que els franquistes afusellesin al Camp de la Bota o a Montjuïc ho van fer els republicans. Malauradament, sol passar a les guerres.
I uns tenen les matances de Málaga o Badajoz, però els altres Paracuellos. Carrillo era responsable d'ordre públic per aquella època. Crec que Paul Preston el destrossa al seu El zar rojo. El que passa és que els franquistes van tenir més temps per matar gent: van guanyar la guerra i s’hi van estar gairebé 40 anys. Hauríem de començar a desmitificar els fets. O deixar la història per als historiadors. Malament rai quan s'hi fiquen els polítics.
(1) Publicacions de l’Abadi de Montserrat, Barcelona 1989
(2) “La Guerra Civil a Catalunya (1936-1939)”, Pòrtic, Barcelona 2008, pàg. 46
