Publicitat
La Punteta · 24 de Març de 2015. 07:27h.

XAVIER DEULONDER

L'Espanya que ens espera

En les eleccions andaluses, el PSOE i el PP continuen sent les dues principals forces polítiques; evidentment, el descrèdit del govern de Mariano Rajoy i els innumerables casos de corrupció expliquen l’important retrocés dels populars, que, el 2012, van guanyar les eleccions andaluses però amb majoria simple; en realitat, però, després del que s’ha vist i del que s’està veient sembla mentida que pugui haver-hi algú disposat a votar al PP o al PSOE, però això és el que hi ha.

Cal felicitar Podemos perquè un partit que ara fa un any ni tan sols existia, o si existia la majoria de la gent encara no n’havia sentit a parlar, hagi esdevingut la tercera força del Parlament d’Andalusia; ara bé, fins i tot estant en hores baixes, el PP ha doblat gairebé en vots la formació de Pablo Iglesias, la qual, doncs, no crec pas que sigui una alternativa de govern a Espanya a curt termini, tal com ja ens ho havíem d’esperar després que el nombre d’assistents a la marxa per Madrid que van convocar el passat 31 de gener quedés molt per sota del de les manifestacions independentistes de Barcelona dels darrers anys.

Izquierda Unida (IU) ha patit un fort càstig; deurà ser, doncs, que la gent no comparteix la visió de l’economia que té Juan Manuel Sánchez Gordillo, alcalde de Marinaleda (Sevilla) des de 1979; imaginem-nos per un moment que la Junta d’Andalusia, per ajudar els necessitats i els afectats per la crisi, es dediqués a requisar el menjar dels supermercats, una cosa del tot possible si Gordillo fos conseller del govern andalús. A IU, doncs, hauran d’arribar a la conclusió que alguna cosa no la deuen d’estar fent bé ja que no aconsegueixen pas beneficiar-se del malestar social que provoca la crisi econòmica.

Vista la desfeta d’UPyD i l’èxit de Ciutadans, Rosa Díez faria santament de plantejar-se la retirada de la política; al capdavall, la gent que seria el seu públic s’ha estimat més el partit d’Albert Rivera. D’altra banda, queda clar que, per més que un determinat dirigent del PP pretengués el contrari, un partit gestat a Barcelona pot triomfar a Espanya; la condició, però, és defensar un espanyolisme radical comparable al de Rosa Díez mateixa i potser també al de Vox. Si definim Ciutadans com a lerrouxista, cal recordar que Alejandro Lerroux (1864-1949) era andalús però allà on va formar-se com a líder fou a Barcelona, on, durant els primers anys del segle xx, fou una de les principals figures de la vida política local; per això, va guanyar-se el títol d’emperador del Paral·lel.

El 1982, la contundent victòria socialista en les eleccions andaluses, celebrades el 23 de maig, va ser un avenç de la majoria absoluta del PSOE en les eleccions generals espanyoles que, uns mesos després, tingueren lloc el 28 d’octubre. Igualment, ara hem pogut tenir un tast de què pot passar en les properes eleccions generals espanyoles, i, la veritat, no resulta gaire engrescador trobar-se un congrés dels diputats i un senat amb una composició semblant a la de l’actual parlament andalús. En primer lloc, els de sempre —el PSOE i el PP— continuaran remenant les cireres, mantenint-se, doncs, la tradicional alternança política; per tant, suposant, que ja és molt suposar, que Podemos signifiqui realment un canvi, aquest no es produirà pas l’any que ve; a més, pot resultar que l’espanyolisme radical hagi trobat en Ciutadans un instrument molt més eficaç que la UPyD. Per tant, qui honestament i de bona fe cregui que, després de la derrota del PP i de la sortida de Rajoy de la Moncloa, hi haurà a Espanya una majoria favorable a una tercera via, és a dir, a una millora de les condicions de Catalunya però sense arribar a la independència, que s’ho faci mirar; l’èxit de Ciutadans a Espanya, un partit, que, recordem-ho, pot retreure al PP i al PSOE no ser prou espanyols, és la prova clara i irrebatible de la inviabilitat de qualsevol mena de proposta federal o, simplement, de millora de l’encaix de Catalunya a l’Estat espanyol. Aviat farà trenta anys del fracàs total del Partido Reformista Democrático (PRD) que va impulsar Miquel Roca i Junyent; naturalment, la principal diferència entre Ciutadans i el PRD és que Roca era catalanista, cosa que no pot dir-se pas de Rivera; per això és lògic que l’un triomfi allà on l’altre va estavellar-se, ja que a Espanya, fins i tot un catalanista moderat com Miquel Roca és estigmatitzat com a separatista.

Publicitat
Publicitat

7 Comentaris

Publicitat
#6 despertaferro, l´h, 28/03/2015 - 17:02

Lo que le jode a este estelado de pacotilla es que C´s haya nacido en catalunya y se sienta un partido ESPAÑOLl y CATALAN eso le mata ... gracias pasqui sin ti nunca lo hubieramos logrado jejeje "ya som aqui" y por mucho tiempo

#5 Iñigo, Salou, 27/03/2015 - 18:25

Hubiera dado igual fuera de Soria o Murcia, pregúntele a Eduardo Punset, a Garrigues, a Merigo o a Germán Yanque y se enterará.
Supongo que Estanislao Figueras, Pi Margall, Isidre Alaix o Prim eran de la otra orilla del Ebro.
El odio provoca irritaciones en la vista y no se puede leer asi

#4 Iñigo, Salou, 27/03/2015 - 18:20

Este va de historiador, si miente mal, pero si sabe historia y vomita esto es mucho peor.
Comparar a Rivera con Lerroux es un atropello a la verdad. Del tema Roca podría analizar mejor los motivos del fracaso, no llego a ser nunca afiliado al PRD, no se mojó nada, fue un artificio empresarial,

#3 Gerardo, Madrid, 26/03/2015 - 22:35

Estoy totalmente con Rivera. Sea catalán o australiano. Un partido nuevo que defienda a la clase media. Entre un agricultor de Cuenca y un payés no hay apenas diferencias. Trabajemos juntos desde el respeto y dejemos a separatistas y separadores. Ellos viven de esto, del odio.

#2 BEJOTA, bcn, 24/03/2015 - 19:30

En realitat, va votar només el 35% del cens electoral. Uns dos milions de persones d'un total de 6,2. I, d'aquests dos milions, un 1,8 va votar a favor de l'estat independent. És a dir, la independència no va arribar al 30% del total del cens.