Sortosament, el món està començant a centrar-se. Podemos ha perdut un milió de vots. És la llei de l’escuma: tot el que puja baixa. I el que puja molt ràpidament baixa a una velocitat igual o superior.
Però el secretari d’organització i número tres de la formació, Pablo Echenique, ha afirmat en un exercici de democràcia interna que el que cal fer és "extirpar les males herbes”. Cosa que, em sembla, no deia Stalin ni en l’època de les purgues de Moscou.
A Gran Bretanya, el líder laborista, Jeremy Corbyn, ha vist com 40 membres del seu equip l’han deixat tirat després de la seva tèbia campanya contra el Brexit i perdia també una moció de confiança del seu propi grup parlamentari.
L’home, tanmateix segueix aferrat a la cadira. Tant que el conservador David Cameron -que se’n va com un senyor- li ha hagut de dir “For heaven's sake man, go!”, que és la versió anglesa en versió lliure del nostre “váyase, señor González”.
A Àustria, el Tribunal Constitucional ha pres la decisió salomònica de fer repetir les eleccions presidencials. Les irregularitats eren tan flagrants que els dotze membres del tribunal no han tingut més remei. Costa de creure que tots siguin simpatitzants de l’ulra FPÖ, que es qui va presentar el recurs.
O sigui que va haver-hi irregularitats a favor del candidat ecologista la mateixa nit electoral per evitar la victòria del candidat ultradretà. La premsa s’ha resistit a utilitzar la paraula tongo perquè el bo era l’ecologista, però la democràcia és això: no sempre guanyen els que volem.
Ara bé, la que s’endú el premi és Ada Colau. D’entrada l’alcaldessa de Barcelona ha aconseguit ser portada dos dies consecutius fins i tot en la premsa més progre: dijous passat a El País i l’endemà a El Periódico. Però no per mèrits propis sinó per culpa del ‘top manta’.
La tolerància és equívoca: o blanc o negre. Les lleis no es poden deixar a la interpretació de cadascú. A Madrid, amb alcaldessa d'esquerres, persegueixen la venda ambulant sense permís com qualsevol altre delicte. Aquí, Barcelona ha esdevingut la capital d'Europa en la matèria.
El fenomen té ara una difícil solució: el dia que facin una operació policial al Passeig Joan de Borbó hi haurà un veritable motí i resultaran ferits una vintena de persones, la majoria turistes que passaven per allà.
Encara que, val a dir, la culpa no és només de Colau: Joan Clos, Jordi Hereu i Xavier Trias -per no tirar més enrere- ja van fer els ulls grossos. Però amb l’actual alcaldesa s’ha agreujat fins a límits insospitats: ha sortit de mare. Colau és captiva dels seus propis principis ideològics. No hi ha res pitjor en política que la inactivitat.
Per això l’únic que he sentit dir una cosa coherent sobre el fenomen ha estat Xavier García Albiol -sí: García Albiol- després dels aldarulls de Salou quan va afirmar que “aquella persona que du a terme una activitat que és il·legal en el nostre país el que han de fer és expulsar-la”. No ho diu ell, ho diu la llei.
Els hi han ofert un dit i s’han agafat tot el braç. Ara com s'arregla?.
