Ahir vaig anar expressament al Parlament per poder escoltar, in situ, el primer discurs oficial de Raül Romeva com a flamant conseller d’Afers Exteriors. Encara que la XXV Jornada europea del Consell Català del Moviment Europeu, dedicada enguany als Municipis que fan Europa, tampoc era el fòrum de Davos o una cimera de la UE.
Hi havia el secretari de la Mesa del Parlment, Joan Josep Nuet; el nostre ambaixador a Brussel·les, Amadeu Altafaj; i el diputat delegat de Relacions amb la ciutat de Barcelona de la Diputació, Jaume Ciurana. La Diputació necessita un diputat per mantenir relacions amb Barcelona?. El càrrec comunitari més alt era el cap adjunt a Espanya de la direcció general de política regional i urbana de la Comissió Europea, Jordi Torrebadella.
A més, a l’hora de la veritat, em vaig perdre el discurs de Romeva per una trucada d'Intereconomía, que volien que fes pedagogia en directe. Quan vaig tornar vaig tenir temps només d’agafar una frase del nou conseller: “Europa es basa en la legalitat, però també i fonamentalment en la democràcia”. A Brussel·les ja tremolen.
Vaig fer el que es fa en aquests casos: preguntar a un col·lega si havia dit res més important. La resposta unànime dels altres tres periodistes que hi havia a la sala de premsa del Paralment va ser unànime: “no”.
La nota oficial, en efecte, està plena de vaguetats: “la diversitat és l’essència d’Europa”, “Europa és més necessària que mai” o “Europa serà horitzontal i transversal o no serà”, versió Junts pel Sí de la coneguda frase deTorras i Bages. També d'altres com “Catalunya ha estat, és i serà un pont cap a Europa” o “Catalunya es troba en un moment de canvi polític”.
Ara faré una confessió: jo vaig votar Romeva a les eleccions europees del 2004. Però des que va fer una visita a Martorell per interessar-se per uns ànecs i la repassada de la BBC la seva cotització en el meu cànon particular ha baixat molt.
El problema, tanmateix, no és Raül Romeva: el problema és que ens hem instal·lat en un bucle. La política catalana ha esdevingut uns cavallets de fira que donen voltes sense parar sobre el mateix eix. Com que ningú vol agafar el bou per les banyes i dir la veritat -no es pot fer la independència amb només el 48%- omplim l’agenda d’actes com la recepció a Miss Món, discursos a la Policia Municipal de Girona o cimeres amb Carme Forcadell.
D’altres, com Josep Rull, ho diuen a la premsa local a veure si cola o s’empesquen noves expressions i metàfores com deia en l'article anterior: ara s’ha posat de moda la paraula “eines” en comptes d’independència. Al final la culpa no serà d'Espanya sinó dels “mercats financers”. Nosaltres, mai no tenim la culpa de res.
És veritat que Puigdemont i la resta del Govern deuen tenir esperances que Rajoy no continuï -ja ho va dir el president quan va deixar de ser alcalde: “està en funcions"-, però si no hi ha Rajoy n’hi haurà un altre. I si no és del PP serà del PSOE. O fins i tot de Podemos. Però t ard o d’hora algú haurà d’anar a reobrir el diàleg amb Madrid. Han trucat abans d'un programa de ràdio que del Palau de la Generalitat.
