El periodisme s’està convertint, a Catalunya, en una professió de risc. Aviat estarem a l’alçada dels bombers, els mossos o les putes. Només cal veure què li van dir al senyor Cuní, a twitter, els telespectadors que van seguir l’entrevista al president de la Generalitat dijous passat.
Més ben dit, li van dir de tot. El van deixar com un drap brut. Les floretes més habituals van ser “botifler” o “unionista”, però també altres atributs físics com “repel·lent” o “fastigós”. Nosaltres vam fer-ne un resum que poden consultar aquí, però si no en tenen prou poden anar al hashtag del programa per recuperar-ho tot.
Encara en trobaran un munt: “El que s'ha fotut pel precipici és en Cuní”. També, “caduc”, “tremolós”, estirat”, “insultant”. I un, en pla revenja, va penjar una foto de La Vanguardia l’endemà de l’entrada de les tropes nacionals a Barcelona quan donaven la benvinguda a Franco amb lletres ben grosses. Què volien que publiquessin en plena dictadura? La falç i el martell?.
Els més suaus eren que s’escoltava massa, que no deixava parlar, que què s’havia pensat. Jo també penso que, en el tracte personal, Josep Cuní potser és una mica tibat. Es deu pensar que és Walter Cronkite. O que, de vegades, s’escolta massa. I que, a les tertúlies, és el que més parla. Tampoc no l'encerta amb les ulleres ni amb les corbates. Sempre ho he dit: les millor corbates de Catalunya són les del senyor Duran i les de Màrius Carol.
Però, t’agradi o no, el senyor Cuní és un periodista com una casa. I això que no va acabar la carrera cosa que demostra, una vegada més, la distància entre la teoria i la pràctica, la desconnexió entre les facultats i la professió. El periodisme s’aprèn al carrer.
Modestament, jo hi vaig aportar el meu granet de sorra perquè quan vaig destacar la pedregada que estava rebent el senyor Cuní, suposo que d’una audiència majoritàriament convergent, vaig rebre l’atenció d’alguns tuituaires. Un fins i tot em va dir “imbècil”.
Vaig quedar astorat en descobrir, amb tristesa, que l’autor de l’estirabot, un tal Albert Burgos, era “professor de llengües i dramaturg”. Fins i tot es vantava d’haver creat “la 1ª escola de teatre musical del país, Capicua”. Mai no hagués pensat que l’educació, el teatre i la música alhora poguessin estar tan malament en aquest país.
Vostès deixarien el seu fill en mans d’un professor que diu “imbècil” a twitter”? Ara entenc perquè, als informes de Pisa, sortim tan avall. Perquè el més important per tenir un bon sistema educatiu no són les inversions, ni els barracots, ni la sisena hora, és el factor humà: sense bons mestres no tindrem mai bons alumnes. Sense bons mestres, no anirem enlloc.
En fi, m’hi jugo un pèsol, que els mateixos que ara insultaven Josep Cuní a tort i a dret segur que el van deixar pels núvols quan el Grup Godó -tot el grup: La Vanguardia, RAC1 i 8tv- va donar un suport entusiasta Artur Mas a les eleccions del 2012. Amb tants bons resultats que CiU va perdre 12 diputats de cop. La influència de La Vanguardia ja no és el que era. Si jo fos el conseller Homs i en comptes de subvencionar-la invertiria els calés en les xarxes socials. En traurien més profit.
