Publicitat
La Punteta · 12 de Gener de 2016. 10:53h.

XAVIER RIUS

Director d'e-notícies

L'home que no volia ser president

Junqueras, a la roda de premsa del passat dia 4

Ara ja està confirmat: Oriol Junqueras no vol ser president de la Generalitat. Si no ha aprofitat els darrers mesos, no ho serà mai. El moment era ara. Quan Esquerra havia guanyat per primer cop a Convergència en unes eleccions -les europees- i tenia tots els sondejos a favor ha fet un pas enrere. Ho ha vestit de cortesia parlamentària, de consens, d’unitat. Però ha fet un pas enrere.

Segurament hi ha alguna cosa psicològica: és més fàcil ser president de la República catalana que president de la Generalitat. Sobretot amb una herència de 68.000 milions de deute que deixarà Artur Mas, entre d’ altres. Fins i tot jo, que no tinc aspiracions polítiques, també preferiria ser president d’un estat nou de trinca que no pas president d’una comunitat autònoma.

Però els polítics se’ls ha de valorar per la seva capacitat d’entomar, per la seva manera d’actuar quan el vent bufa en contra més que quan bufa a favor. En cas contrari, Chamberlain hagués continuat de primer ministre i a Hitler l’haguessin rebut a Londres amb els braços oberts.

Al capdavall, primer es va empassar pel Sí. Tothom sap que Junts pel Sí era una coalició electoral per evitar la derrota de Convergència. De fet, Junqueras va acceptar l'acord només dos mesos després d’haver dit -en un llibre!- que els de CDC estaven “contaminats” per la corrupció.

Val a dir que, en aquest cas, sí que va demostrar visió estratègica: la seu de CDC va ser escorcollada en dues ocasions en plena precampanya electoral per un jutge del Vendrell. I el fundador del partit compareix el proper 10 de febrer davant l'Audiència Nacional. Fins ara mai hem vist tot un expresident de la Generalitat en un tràngol com aquest. A hores d’ara ningú és creu la deixa. Ni que tot plegat fos una operació del CNI contra el procés.

Però, com deia, ara ha fet un altre pas enrera perquè el successor natural de Mas era ell mateix no l’alcalde de Girona. És veritat que, en teoria, serà l’home fort del govern. Però ni tan sols el nomenen conseller en cap. Un sobiranista de pedra picada com ell accepta el càrrec de “vicepresident”. Més propi de l’ordenament polític espanyol que català.

Durant anys l’únic vicepresident que va haver-hi en la política espanyola -i de retruc la catalana- va ser el totpoderós Alfonso Guerra. Oriol Junqueras tindrà ara el mateix càrrec que el dirigent del PSOE. A Carod i Ortega també els van nomenar vicepresidents, però precisament per diluir el seu paper polític.

I, amb franquesa, Junqueras de responsable econòmic em fa també més por que una pedregada. D’entrada perquè és historiador, no economista. De fet, va començar la carrera d’Econòmiques amb Raül Romeva i Ramon Tremosa -d’aquí l’amistat- i es va passar a història. No sé si perquè va veure el llistó mol alt.

També perquè és aquell que, com a mesura estel·lar, va proposar aturar l’economia catalana una setmana. A més ho va fer durant un viatge oficial a Brussel·les. Devia ser la primera vegada que, a la Unió Europea, van veure hi havia alguna cosa en el procés que no rutllava. Uns dies després, malgrat l’allau de crítiques, encara s’hi va refermar en una entrevista a Catalunya Ràdio. Perseverar en l’error és una manera de no reconèixer-lo.

A mi em van venir al cap de seguida els pobres botiguers d’ERC, que pagen els autònoms. Segur que també n’hi ha perquè és un partit que es lleva d’hora per anar a pencar. Què devien pensar si el líder del seu partit els hi demanava abaixar la persiana per la causa durant una setmana?.

Però, de totes, potser la seva intervenció més interessant en matèria econòmica va ser a les darreres jornades del Cercle d’Economia a Sitges. Quan els hi va dir als empresaris reunits que "tots els moderats i conservadors us heu de sentir més còmodes amb una posició tan conservadora, moderada i prudent com la nostra” (1). Com se n’assabentin els de la CUP es fan enrere.

Per mi que hem sobrevalorat Oriol Junqueras. Duran sempre deia que la resurecció d’Esquerra despres del fiasco del tripartit era més mèrit de Mas que del propi Junqueras. A veure si al final, ara que ja no és ni diputat, tindrà raó.

Potser l’única vegada que m’ha fet dubtar d’aquest diagnòstic va ser la roda de premsa del passat dia 4 quan, en plena crisi, va instar les dues parts a “seguir negociant”.  A mi em va fer gràcia perquè va recuperar l’equidistància. Com si ell no fos de Junts pel Sí. Una mica com Juli Cèsar que, a la Guerra de les Gàl·lies, parlava d’ell en tercera persona. Així colava més la seva visió dels fets.

Li vaig preguntar si, quan estava a punt de tallar amb alguna nuvieta de jove, havia insistit en continuar negociant. Però va reiterar que fins al final i no va sortir del guió. Per això l’endemà tots els diaris ho interpretaven diferent: per uns es distanciava de Mas i, per altres, feia pinya amb CDC. Va ser el primer cop que vaig pensar que o l’hem sobrevalorat o és un geni. Potser, al final, l’autèntic Maquivel català.

Al cap i a la fi, va arribar a la presidència del partit només un any i mig després de fer-se militant -una carrera meteòrica no igualada des de llavors- i, en el camí, va deixar a la cuneta un pes pesant com Joan Ridao. En fi, li desitjo al nou vicepresident el mateix que li desitjo al nou president: sort i encerts. Falta que fa. Ara no s'hi val a badar.


(1) El País (Lluís Pellicer): “Junqueras a los empresarios: 'La corrupción sí genera incertidumbre. Los moderados y conservadores os debéis sentir más cómodos con ERC'”, 30 de maig del 2015

 

 

Web personal

Twitter

Facebook

Més articles

Elogis

Insults

Publicitat

1 Comentaris

Publicitat
#1 pepillo, brcelona, 12/01/2016 - 12:10

Junqueras resultará que es un tipo sensato, reconoce su mediocridad y no quiere ser víctima del principio de Peter, ya está bien donde está, mientras vaya cobrando y no tenga que buscarse la vida en la empresa privada.