Publicitat
La Punteta · 17 de Juny de 2014. 17:23h.

XAVIER RIUS

Director d'e-notícies

L'hora dels crítics

Els crítics del PSC tenen dues opcions: o disputar el lideratge a Miquel Iceta o callar per sempre. Si volen reorientar el partit aquest és el moment. No s'hi val jugar més a la puta i la ramoneta. O ara o mai.

Precisament, Joan Ignasi Elena afirma aquest dimarts en una entrevista a El País que Miquel Iceta "no és el candidato adecuado", però quan la periodista li pregunta si s'hi presentarà fuig d'estudi: "Veremos. Hay que ver las personas que dan el paso". Si fa no fa com el que deia a El món a Rac1: "Encara no sé si m'hi presentaré. Vull saber si hi ha altres persones que estan en disposició de presentar-s'hi, perquè em sembla que seria positiu."

Tinc la sensació que el primer que ha descol·locat Pere Navarro amb la seva dimissió ha estat els crítics. Viure a l'oposició, fins i tot dintre del teu propi partit, és molt fàcil. El difícil és governar. Una cosa és tirar la pedra i l'altra amagar la mà. L'alternativa posar-se al capdavant de la formació i agafar el bou per les banyes.
 
Per descomptat, el ja exprimer secretari del PSC ha comès molts errors. Com la foto amb PP i Ciutadans a la Delegació del Govern pel Dia de la Constitució. I la gestió de l'incident amb la senyora de Terrassa va ser tan dolenta que, al final, semblava que el culpable era ell. El principi de la fi de Pere Navarro va començar a Ullastrell. Jo d'altra banda -els que tenen la paciència de seguir-me ja ho saben- no m'he cregut mai això del federalisme.

Tanmateix cal recordar que va arribar a la direcció amb un 73% del vots. És veritat que l'aparell del partit s'hi va abocar perquè era el candidat de la direcció sortint. Però els crítics encapçalats per Joan Ignasi Elena només van arribar a un 25%. I tot i així ho van considerar un èxit. Mentre que Àngel Ros va tirar la tovallola dies abans en veure venir una patacada que podia posar en perill, a la llarga, la seva reelecció com a alcalde de Lleida. Malgrat tot, Navarro els va integrar a l'executiva.

Estaria bé saber doncs, d'una vegada per totes, quina força real té el sector catalanista del PSC. És cert que el país ha canviat, però amb franquesa: molts d'ells no van mostrar cap fal·lera pel dret a decidir quan tenien càrrec oficial. L'exemple més genuí és Ernest Maragall, que després de vint anys de viure del PSC s'ha fet ara independentista.

El diputat i alcalde Palafrugell, Juli Fernández, deia dijous passat en declaracions al Parlament que a Catalunya calen "lideratges forts" i que hi havia gent que s'alegrava que "el PSC estigués com està, però això és un error" perquè "és un partit clau en la societat catalana". Ho he dit en altres ocasions: els països per funcionar, necessiten partits sòlids al Govern i a l'oposició. Espero, pel bé del país, que el PSC trobi el seu camí.

 

Web personal

Darrers articles

Elogis

Insults

Twitter

Publicitat

1 Comentaris

Publicitat
#1 Papitu, Andorra, 17/06/2014 - 17:47

Toda la caberna mediática del Porrò usa al PSC como a una puta para alcanzar su clímax del prucés independentista o simplemente destrozarlo como al resto de partidos no indepentistas. Los secesionistas son como las mantis se follan a los partidos y los entierran,TOTPELPRUCES!