Fins i tot jo, que tant el vaig criticar quan era secretari d'Interior, hi estic ara d'acord. L'exdiputat d'ICV Joan Boada publicava el passat 14 de gener un article a El País ("Exilio") en què es preguntava: "és possible que els governs de Catalunya i Espanya no siguin capaços de commemorar aquest trist i fred pas de la frontera l'any 1939?".
Doncs sí: és possible. En un país tan inclinat a mirar el passat, el Govern de la Generalitat passarà de puntetes sobre la desfeta del 1939. Enguany hi ha Tricentenari a dojo -tant a la Generalitat com a l'Ajuntament de Barcelona- però en canvi ni tan sols hem tingut unes paraules de record per tots els catalans que van haver d'exiliar-se el 1939. I això que també era una derrota.
Encara pitjor perquè, en els darrers dies, les nostres institucions han commemorat la setmana mundial de l'harmonia interconfessional (1); el 50è aniversari de l’edició d’Els altres catalans, de Paco Candel (2); i fins i tot el dia internacional de la llengua materna (3).
L'última iniciativa és, diumenge vinent, a l’antic monestir de Santa Cecília de Montserrat de Marganell, al Bages, quan el conseller Homs presidirà l'acte del Roure del Tricentenari, plantat amb terra d'arreu de Catalunya. Si no tinc una convocatòria familiar que m'ho impedeixi no em perdré tan magne esdeveniment.
Probablement l'aportació més important de Joan Saura com a conseller va ser recuperar la memòria històrica. Llàstima que es va passar de frenada i va rebre tantes crítiques que un dia, el 5 de setembre del 2008, se'n va haver d'anar de visita oficial al Clot dels Aubins, a la Segarra, on el 1936 van ser afusellats 20 claretians. De fet, a Cervera hi ha una fossa comuna amb les restes d’unes 400 víctimes del bàndol republicà perquè, de bestieses, en van fer els dos bàndols. El que passa és que un va durar quaranta anys.
Però el Govern de CiU ha fet ara el contrari i ha oblidat les víctimes del 1939 malgrat que una víctima és una víctima sigui del color que sigui. En aquests casos, a mi sempre em ve al cap Edmon Gimeno, probablement l'últim català supervivent dels camps nazis, que va morir el passat mes de gener. Amb la seva pinta de savi anglès, vaig tenir el plaer -més aviat l'honor- de conèixer-lo a Mauthausen.
L'Edmon no era de la FAI ni de la CNT ni del PSUC ni tan sols d'ERC. Ni havia menjat capellans ni cremat esglésies. La guerra el va enxampar amb disset anys estudiant el batxillerat a Móra la Nova i, després d'una estada com a refugiat de guerra al Papiol, va acabar al camp de Sant Cebrià, d'on es va poder escapar. Detingut el 1943 per la Gestapo va passar per Buchenwald, Milttelbau-Dora -d'on es va salvar carretejant merda, ho explica a les seves magnífiques memòries editades per l'Amical de Mauthausen- i finalment per Bergen-Belsen.
L'ara conseller de Territori, Santi Vila, que abans de dedicar-se a la política feia d'historiador, té un gran llibre -que va ser premi d'assaig Joan Fuster el 2004- en el qual, en certa manera, fa autocrítica de l'anterior govern de Jordi Pujol perquè recorda que la primera moció sobre mesures de reparació a les víctimes, en aquest cas del franquisme, no es va aprovar fins el 2002 (4).
A persones com l'Edmon són, vicepresidenta, les que ara han tornat a oblidar.
(1) Parlament de Catalunya, 10 de febrer
(2) Palau de la Generalitat, 17 de febrer
(3) Parlament de Catalunya, 21 de febrer
(4) Elogi de la memòria. Edicions 3 i 4, València, 2005, pàg. 35
