Mai estarem prou agraïts a Artur Mas pel que ha fet el país. No només s’ha carregat el mapa polític sinó també una cosa pitjor: l’estabilitat parlamentària. Hi havia una època en la que els catalans érem seriosos i feiem eleccions quan tocava: cada quatre anys. Costarà molt a recuperar-se.
Catalunya, en efecte, ha celebrat eleccions al Parlament el 2010, el 2012, el 2015 i -si no s’avancen abans-, el 2017. Havíem de ser com Àustria i Dinamarca i de moment ja guanyem a Grècia en convocatòries electorals anticipades.
Tot va començar en la conferència de Mas al Fòrum el 25 de novembre de l’any passat. Quan va justificar la seves segones eleccions anticipades perquè serien plebiscitàries. “Només avançaré les eleccions si són per fer la consulta”, va afirmar aleshores. Ara ja va dient que potser caldrà fer unes altres plebiscitàries. Les autèntiques, suposo.
Llavors va afegir una cosa tan grossa com aquesta: “Si es volen eleccions per canviar el Govern o per modificar la representació de cadascú en el Parlament, no hi haurà avançament. En aquest cas es farien quan toquen, a finals del 2016, completats els quatre anys de legislatura”.
La Dolors Camats i jo ens vam mirar a través de twitter i ens vam quedar glaçats perquè les eleccions, en els règims democràtics, es fan sobretot per canviar els governs quan ho han fet malament. Després anem pel món donant lliçons de democràcia.
Encara pitjor perquè més endavant va agregar: “A mi també m’agradaria fer eleccions cada quatre anys. M’agradaria tenir més tranquil·litat i poder actuar amb calendaris més pausats”. Però qui es pensa que convoca eleccions a Catalunya? L’Esperit Sant? El dimoni?. L’ou com balla?. No, és una competència exclusiva del president.
Tots aquests detalls van passar desapercebuts a les quasi 3.000 persones que omplien, de gom a gom, l’Auditori del Fòrum que aplaudien com enfervorits. Clar que allò era com un microcosmos: consellers, diputats, alts càrrecs i dirigents de CDC. No faltava ningú: ni el president de la CCMA, ni el del CAC, ni el de la Sindicatura. Alguns s'hi jugaven el sou. Va ser com una catarsi col·lectiva.
Però tothom sap que unes eleccions aturen un país sis mesos: els tres últims perquè tothom està pendent de la campanya -o de buscar-se feina- i els tres primers perquè aleshores cal nomenar fins a l’últim director general de la nova administració.
Tant se val el que faci ara la CUP: tenim un Govern feble que, per aprovar els Pressupostos, necessita els vots d’un partit que està a l’esquerra de Tsipras. I que, per no fer-los enfadar, fa una defensa tèbia dels Mossos amb els aldarulls de Gràcia. Fins i tot ho veu Josep Cuní.
