Ja sé que li passa al president Mas: s’ha aficionat al Pokémon Go. L’altre dia llegia a un digital proper a Convergència -fins i tot van sortir pel TN el dia de l’estrena, nosaltres no hi hem sortit en setze anys- que el nou videojoc pot crear problemes de desconnexió amb la realitat.
A mi em costa de creure perquè sóc més de llibres, era dolent amb els marcianitos -el videjoc de la meva adolescència- i a la Play no he passat de debutant. Però tinc un fill que l’altre dia, amb un sol de justícia, se’n va anar a caçar pokemons a les quatre de la tarda. L’última vegada que vaig tenir aquesta sensació de desconnexió amb l’expresident Mas va ser a la roda de premsa de dimecres passat per denunciar que s’havien quedat sense grup parlamentari.
Feia una de mica de pena, la veritat. La compareixença ja no va ser a la seu central del carrer Córsega -embargada i venuda-, sinó al local de Sarrià, a dalt de tot del carrer Balmes.
A l’entrada hi havia un cartell que anunciava classes de dibuix i pintura -dimecres de 10 a dotze i divendres de set a vuit del vespre pels que hi estiguin interessats- i per un moment vaig pensar que era una nova via de finançament del partit.
Però el moment estelar de la compareixença -Bonvehí, Munté, Homs, Mas, Pascal i Cleries per ordre d’esquerra a dreta- va ser quan l’expresident Mas va afirmar “tenim una esperança: la gent d’aquest país”. Jo estava assegut a primera fila i un calfred em va recórrer l'espinada. “Em vull adreçar al poble de Catalunya: els hi demano que ens ajudin i ens donin suport”, va afegir solemnement. Es devia pensar que estava al balcó de la Plaça Sant Jaume.
A aquestes alçaldes de la pel·lícula -Mas porta trenta anys en política- algú li hauria d’explicar a l'expresident que en general la gent vota per il·lusió. Com la victòria d’Obama el 2009 o la de Zaptero el 2004. En un i altre cas era votar també contra Bush i Aznar, respectivament.
També pot votar per por. El que els experts anomenen el vot de la por. José Zaragoza ho va esprémer al màxim el 2008 amb aquell lema: “Si tú no vas, ellos vuelven”. Era tan bo que el PP el va copiar al País Basc el 2012. Però demanar a la gent que et voti si us plau és l’últim que es pot. Seria l’equivalent, en màrqueting polític, a allò de peor es robar.
La veritat és que, aquest allunyament de la realitat, fa temps que va començar. Els primers símptomes els vaig detectar durant una cimera a Palau -no em facin dir quina: n’hi ha hagut tantes- quan va proposar una candidatura unitària amb ell de cap de llista.
El Quico Sallés -crec que llavors encara Nació Digital- i jo ens vam mirar i vam posar uns ulls com taronges: una lista unitària amb CiU, ERC, ICV-EUiA i la CUP?. Els ecosocialsites i els cupaires se'n van desmarcar el mateix dia.
Però em temo que els símptomes s’ha agreujat amb el temps: com el dia que va comparar amb un article a La Vanguardia el congrés del Partit Demòcrata Català amb el neixament del primer fill o el dels néts. No sé pas que diran els néts de Mas quan, dintre de vint anys, llegeixin l’article de l’avi.
Jo arribo a ser el seu cap de premsa o fins i tot el director de La Vanguardia, Màrius Carol, i per fer-li un favor li dic: “Artur, hi ha comparacions que no es poden fer”. Però com que aquest home ha fet el que ha volgut durant quinze anys, a l’oposició i al govern, a veure qui és el valent ara que li diu.
Mas comença a estar en aquella fase en la que es veuen enemics per tot arreu perquè en la mateixa roda de premsa va afirmar que “Convergència és l’element a eliminar” i que “no ho ho han aconseguit i no ho aconseguiran”. Com no vagin amb compte els associats del PDC, a aquet pas ho aconseguirà tot sol. De moment ja s’ha carregat CiU i Convergència.
