Em fa gràcia la gent que veu la República com un paradís. És veritat que, a diferència de la Monarquia, s'escull el president. Però estic convençut que, si a Espanya votessin, sortiria Aznar de president. A més, a la vista de com han acabat les experiències anteriors, potser que no fem més experiments.
Tenim l'antecedent de la República Catalana que es va proclamar el 1641. Però una setmana després Pau Claris va haver d'apel·lar al rei de França, Lluís XIII, davant la força de les tropes espanyoles. Al Tractat dels Pirineus, per cert, el famós Lluís XIV ho va aprofitar per quedar-se tota la Catalunya Nord.
La I República espanyola -amb un català de president, Estanislau Figueres- va acabar com el rosari de l'Aurora. Amb el general Pavía entrant, al Congrés dels Diputats. Un antecedent del 23-F perquè també hi van participar guàrdies civils. Des de llavors, per cert, tampoc no crec en el federalisme.
Sobre la II República no m'estendré gaire perquè hi ha un llibre minuciós de Toni Soler (Macià contra Companys) on explica les rebaixes successives. Allò, en efecte, va començar essent una República catalana dintre d'una confederació de pobles ibèrics, després una República catalana dintre d'un federació ibèrica i, finalment, la Generalitat de Catalunya.
Val a dir tanmateix que, en la rebaixa, van intervenir dos catalans il·lustres: Marcel·lí Domingo, l'home d'Azaña a Catalunya; i Lluís Nicolau d'Olwer, d'Acció Catalana, el partit més malaguanyat de la història de Catalunya. A més del catedràtic Fernando de los Ríos, un malagueny salat digne d'una pel·lícula com Ocho apellidos vascos.
Potser, en aquest resum a corre-cuita, ens podríem estalviar el 6 d'Octubre perquè allò no va ser una gesta militar, sinó un ridícul espantós. En el benentès que Companys va proclamar també -saltant-se la legalitat republicana, tot sigui dit- "l'Estat Català de la República Federal Espanyola". L'home no volia una Catalunya independent, sinó donar suport a la revolta dels miners asturians.
A més tenim la idea -des del memorial democràtic de Joan Saura-, que la II República era com el paradís. Però fins i tot quan governaven les esquerres va haver-hi atzagaides, algunes tràgiques, com la matança de Casas Viejas. Amb tot un Manuel Azaña de president.
Sobretot tenim la idea que la República és d'esquerres per se, però durant dos anys -el famós bienni negre- va ser de dretes amb un govern presidit per Alejandro Lerroux. A Catalunya va deixar tan mal record en la seva etapa anterior que fins i tot va generar el nom de lerrouxisme.
En fi, malgrat tot això, jo sóc demòcrata: si volen ho provem. Però fins i tot des d'un punt de vista sobiranista, estic convençut que ens seria més fàcil una Catalunya independent amb una monarquia que amb una república. Els australians i els canadencs tenen la reïna a 10.000 quilòmetres i ningú no es queixa.
Mas s'ha equivocat amb la imatge de fermesa que ha volgut donar amb la seva declaració institucional. Personalment, hagués apostat per un to més conciliador. Sense deixar de banda la consulta, seria més fàcil amb la complicitat del Príncep, que amb la seva oposició. El president ha desaprofitat l'ocasió de donar-li una oportunitat. I em penso que la fermesa del Govern té, sovint, els peus de fang. A Palau van bojos per trobar una sortida.
Altres articles:
Abdique, Majestad (15/04/2012)
Carta abierta al Príncipe (08/01/2013)
