Publicitat
La Punteta · 20 de Març de 2015. 07:22h.

JOSEP MARIA VALL COMAPOSADA

josep maria vall

Necessitat republicana a Barcelona

 S’atribueix a Napoleó la cèlebre dita “si vols solucionar un problema, nomena un responsable; si vols que el problema perduri, nomena una comissió”. Si l’hagués conegut, segur que Bonaparte hagués posat d’exemple la comissió de la Ponència de Nomenclàtor de l’Ajuntament de Barcelona. Els membres d’aquesta comissió semblen fets d’una pasta especial. Experts en ser experts. És a dir, experts en no resoldre gaire res.

 

L’abril del 2012 un centenar de personalitats públiques barcelonines van demanar a l’alcalde Trias el canvi de nom de la plaça Joan Carles I per República Catalana i encara és hora que resolguin la qüestió. El mateix passa amb el passeig de Joan de Borbó, que els veïns de la Barceloneta volen tornar a recuperar amb el de Passeig Nacional. O el de l’avinguda Príncep d’Astúries, denominació imposada durant el franquisme, i que els veïns de Gràcia atorgarien a Baldomer Lostau, diputat federal per aquella antiga vila i proclamador de l’Estat Català de 1873.

Barcelona té un problema amb els noms d’alguns carrers. Podríem posar molts exemples però destaquen sobretot aquells personatges que no tenen cap vinculació amb la ciutat i no representen valors dignes de ser exaltats, o fins i tot aquells que han volgut destruir-la. Així ens podem trobar amb el carrer Aviador Franco, en memòria de Ramón Franco, germà del dictador, que va bombardejar diverses vegades Barcelona com a comandant d’esquadrilla feixista. O el de Capità Arenas, en record d’un militar africanista mort mentre assassinava rifenys al Marroc. Casos similars són els de Comandant Benítez o Tinent Flomesta.

Cal reconèixer que en alguns aspectes l’actual govern convergent ha fet passos per superar la prepotència i la indigència intel·lectual típica dels governs de Joan Clos i Jordi Hereu. L’any passat es va dedicar un espai al patriota Vicenç Albert Ballester i Camps, creador de la bandera estelada. Amb un partit espanyolista com el PSC a l’alcaldia això hagués estat impossible. I si fos per la gent de Podemos, la plaça abans duria el nom d’Hugo Chávez o Pol Pot.

Tanmateix, a l’actual govern municipal li han tremolat les cames al moment d’afrontar els canvis del nomenclàtor urbà relacionat amb els Borbó. I el mateix ha passat amb les condecoracions que afecten aquesta decadent, corrupta i degenerada família reial.

Afortunadament, el proppassat 6 de març, Alfred Bosch, candidat d’ERC a l’Ajuntament, va comprometre’s no només a canviar el nomenclàtor borbònic sinó també a retirar la Medalla d’Or de la Ciutat a la infanta Cristina, tan bon punt sigui investit alcalde. Davant una delegació de la cinquantena de personalitats –entre les quals hi ha des de Lluís Permanyer, cronista de Barcelona, al pare Hilari Raguer, monjo de Montserrat- que ho han exigit, Bosch va exposar amb encert que “si no som capaços de votar contra el manteniment d'una medalla d'una representant de la casa del Rei, com liderarem la capitalitat i la independència de Catalunya?”.

En aquest acte, propi de la millor tradició republicana barcelonina, l’alcaldable Bosch va estar recolzat per patriotes històrics com Robert Surroca, veterà del Front Nacional de Catalunya, Jordi Casacuberta, antic dirigent d’Estat Català, o el lluitador antifranquista Joan Pallarès-Personat. En nom de tots ells Santiago Espot, assot de borbons i botiflers, va adreçar unes paraules d’agraïment a Bosch, en tant que és l’únic candidat que s’ha compromès a impulsar les mesures republicanes que la ciutat necessita per dignificar-se i desempallegar-se per sempre més de l’infaust record d’una nissaga enemiga de Catalunya i de la seva capital. Com va concloure Espot, “el fet que Bosch vulgui aplicar aquestes mesures es un motiu per votar-lo”.

I és que Bosch ha tocat el moll de l’os. El venerable Heribert Barrera em digué una vegada que un mètode infal·lible per distingir quan un que es diu catalanista està realment compromès amb la llibertat del país, és forçar-lo a pronunciar-se sobre qüestions antimonàrquiques. Sempre, sempre, sempre, els que diuen que és un debat secundari o inapropiat, són els que mai acabaran de fer el pas. El republicanisme és doncs la prova del cotó per identificar aquells que al final et poden deixar a l’estacada.

Però l’esperit republicà no és circumscriu només a una qüestió simbòlica de noms i guardons. És també l’expressió més genuïna de la llibertat individual i col·lectiva. La que evitaria que el MACBA fes el ridícul internacional per la potineria del seu director, Bartomeu Marí, que vetant l’escultura Haute couture 04 Transport, on la creadora austríaca Ines Doujak evoca el prou sabut gust de l’exrei Juan Carlos pel sexe més desenfrenat, ha demostrat tenir ànima de censor i cor d’esclau. Que miserable i trist és ser un titella dels borbons!

Alfred Bosch ha estat el primer a pronunciar-se per una neteja a fons de les actituds servils i còmplices amb la monarquia espanyola, a més de revisar el nomenclàtor i els guardons que atorga l’Ajuntament. La renovació republicana a Barcelona és més necessària i urgent que mai. Pensen dir alguna cosa al respecte la resta de candidats?

Publicitat
Publicitat

0 Comentaris

Publicitat