Publicitat
La Punteta · 13 de Febrer de 2013. 09:34h.

TONI GALLARDO

Toni Gallardo

Nihil tam munitum quod non...

El títol recull part d'una cita de Ciceró: “Nihil tam munitum quod non expugnari pecunia possit”. Estirant al màxim el meu llatí de Batxillerat, ho traduiria així: “No hi ha fortalesa prou alta que resisteixi l'assalt dels diners”. I sí, 2.000 anys després de ser escrita, la sentència és plenament en vigor. Per això és un clàssic.

Ciceró la clavava en una qüestió. Hi ha coses, com la cobdícia, que formen part de la naturalesa humana. I no hi ha lleis ni normes morals que ho evitin. Sempre hi haurà temptacions i sempre qui hi caigui. Com a molt, podem prevenir-ho i limitar-ho. Però esborrar-ho al 100% és impossible.

En realitat, un dels factors que distingeix una dictadura d'una democràcia és la seva actitud davant la corrupció. Una dictadura la fomenta, ja que és un dels mecanismes per perpetuar-se en el poder. Franco ho entenia perfectament: volia gent amb les mans brutes (si eren tacades de sang, ja no els ho dic) perquè la podridura dificultava la defecció i obligava els fidels a tancar files. Una democràcia no es caracteritza per no tenir corrupció, sinó per intentar evitar-la. Amb més èxit o menys, que això no depèn tant del sistema com del factor humà.

El problema d'Espanya és que és una democràcia en la qual la corrupció no és perseguida més que de paraula. És a dir, una democràcia presumpta i teòrica que, si més no en aquest aspecte, sembla cada dia més una dictadura...

Això és així, entre altres raons, perquè els remeis proposats pels partits són hipòcrites. De fet, no ens calen grans pactes ni grans reformes legals. A part de la voluntat necessària i de ser pràctics i no retòrics, n'hi hauria prou amb unes poques mesures molt senzilles.

En el benentès, és clar, que el problema no el resoldrem mai completament. Qui no es corrompi amb l'urbanisme i les obres, ho farà amb les orquestres de la festa major, per més mà dura que s'hi posi. L'interrogant és si estem disposats a aplicar solucions, acceptant que no poden ser altra cosa que parcials, o mantenim una retòrica justiciera i maximalista, però escassament eficaç.

És més, les mesures contra la corrupció han de significar realment alguna cosa. Mai no haurien de donar peu a allò tan nostrat de “feta la llei, feta la trampa”. Saben què passaria si es limités de veritat la despesa de les campanyes o les donacions als partits? Que tot plegat funcionaria en B. Si ja passa ara...

Per això tampoc no podem anar amb el lliri a la mà amb reformes electorals de les que sonen molt boniques, però no volen dir res. Les llistes obertes formen part d'aquesta categoria. Per si no ho saben, Espanya en té des de 1977. Què es pensen que són les llistes per al Senat? I encara ara un percentatge altíssim d'electors no saben quantes creus s'han de posar... És més, esperin tenir un Ajuntament ingovernable, amb dos regidors d'un partit, dos d'un altre, i un, un, un, un, un i un, gràcies a l'invent. Ja m'ho explicaran llavors si era tan bona idea. I qui elaborarà les llistes obertes si no els mateixos partits? Només les primàries obertes contindrien, i només una mica, aquest poder omnímode dels partits...

Però hi ha reformes electorals que podrien ajudar. La més evident és la limitació de mandats. Dos i cap a casa. Podem discutir si en comptes de quatre anys han de ser de cinc: a molts llocs és així, i fins i tot sis, i ningú no creu que sigui poc democràtic. A part dels beneficis de la renovació, no oblidem que hi ha polítics que s'atrinxeren a l'escó no tant per seguir vivint del “cuento” com per evitar que un que vingui després aixequi les catifes.

I una altra és un canvi de sistema electoral per introduir la segona volta. És fonamental per a la credibilitat del sistema que governi qui guanya les eleccions. I no perquè una majoria absoluta no faciliti eventualment la corrupció, sinó perquè els pactes rars amaguen de vegades objectius inconfessables. No sempre, és clar, però com més exuberant el pacte, pitjor...

Altres països hi han passat abans i hi han trobat solucions. No per tirar coets, perquè els miracles, a Lourdes. Però han aconseguit més que nosaltres. Potser per això, amb tots els defectes inherents a un sistema que no és perfecte, són democràcies que semblen democràcies. O que no semblen dictadures.

 

(*) Aquest article és l'últim d'una sèrie de quatre sobre la corrupció. Podeu llegir els anteriors clicant en aquests enllaços:

Els corruptes són uns aficionats

Morts de gana farts de menjar

Quan algú cobra, algú paga

Publicitat
Publicitat

0 Comentaris

Publicitat