El temporal de gregal ha llepat la costa catalana i ha causat desperfectes gairebé a tot el litoral. El conseller de Territori, Josep Rull, que ha visitat la zona afectada, s’ha afanyat a exigir a l’Estat que posi en marxa les solucions per minimitzar la regressió de les platges i n'assumeixi el cost.
Rull calcula que les obres pugen en total a 50 milions, però que l’Estat es compromet només a aportar-ne 20 “com a màxim”. La resta haurà de provenir dels ajuntaments i del sector turístic. Curiosament ho ha fet el mateix dia de la conferència de Puigdemont a Brussel·les. Amb una mà demanem la independència i, amb l'altra, que l’Estat ens deixi les platges impol·lutes abans de marxar.
Però tant se val, són calés tirats a un pou sense fons. Periòdicament l’Estat regenera les platges del Maresme i el següent temporal de llevant es torna a endur la sorra. Perquè la culpa no és només de Madrid, és també nostra: en els 500 quilòmetres de costa catalana hi ha 45 ports esportius. Algú realment pot pensar que això no té un impacte ambiental en els corrents i el fons marí?
Els més antics estiuejants de Coma-ruga, al Vendrell, se'n recordaran sens dubte com la construcció del port va canviar la fesonomia de la platja. I més avall, al terme municipal de l’Ametlla de Mar (Baix Ebre), hi ha dos ports esportius separats només per un parell de milles nàutiques aproximadament: el de Calafat i el de Sant Jordi.
Han proliferat els ports esportius com un dia van proliferar els camps de golf. Amb mentalitat de nou ric. Amb la creença que el clima mediterrani -extremadament sec a l’estiu- era com el d’Escòcia, on plou quasi cada dia.
El periodista Enric Company va publicar fa anys, arran dels 30 anys d’ajuntaments democràtics, un article en el que assegurava que “la destrucción del paisaje no se detuvo en 1979, sino que ha continuado”.
“¿Alguien puede sentirse orgulloso del aspecto general de la costa catalana? A la ruptura y desnaturalización del paisaje en la primera línea de mar llevada a cabo en las décadas de 1960 y 1970 le ha seguido después la de la segunda línea. Y continúa. Y en la montaña, tres cuartos de lo mismo” (1), afegia. Em temo que l'article, malgrat el temps transcorregut, continua plengament vigent.
Finalment hi ha també els efectes del canvi climàtic, que crec que ara ja no qüestiona ni José María Aznar. Contra l'augment del nivell del mar és més difícil lluitar-hi perquè l’efecte és global i el clima no hi entén de fronteres, però la construcció d'embassaments a l'Ebre -això sí durant el franquisme- ha estroncat l'aportació de sediments al Delta.
En el fons, el mar simplement tendeix a recuperar el terreny que se li ha manllevat durant anys. I tenim a menystenir els senyals que ens envia la natura. Com l’hotel italià colgat per un allau, que va ser construït en una zona de risc. Si la nostra generació no començár a posar el fil a l'agulla els catalans de dintre de 200 o 300 anys hauran d'emigrar a Noruega.
I m'estalvio de parlar de les espècies invasores. Hi hem abocat de tot entre el silur, el musclo zebra, el cranc americà, la mosca negra. Sense oblidar els productes químics enterrats, durant gairebé un segle, a Flix. Un cop va veure unes riuades i el mercuri va arribar fins a Tarragona. L'Ebre, de vegades, sembla una clavaguera.
De tant en tant la gent també es mobilitza contra el transvasament, però quan algun municipi fa una operació de neteja dels voltants crec que hi han trobat fins i tot una rentadora. A Martorell, amb l'Anoia, que és molt menys cabalós, un cop hi van trobar una tassa de wàter.
(1) El País: “Un vistazó crítico a 30 años”, 26 de maig del 2009
