L’independentisme ha fet el negoci de les cabres. Ha passat de proclamar la independència a demanar la llibertat dels “presos polítics”. En una setmana ens hem quedat sense República, sense Estatut, sense Govern i sense Parlament.
Ara tornarà a concórrer a unes eleccions. Autonòmiques, per descomptat. Encara que això no ho diuen públicament. I el principal objectiu del 21-D serà la llibertat dels consellers encarcerats. Per això calia aquest viatge?
Curiosament els mateixos que criticaven la politització de la justícia demanen també a Rajoy que intercedeixi pels empresonats. No es que ho demanin, és que ho exigeixen! La separació de poders ens la passem pel folre.
Va començar Ada Colau, que dijous passat va exigir al Govern espanyol fer “les passes necessàries” i va “instar a la posada en llibertat" del vicepresident Junqueras i tota la resta. Inclosos els dos Jordis.
Potser a l'alcaldessa de Barcelona se li pot perdonar. Al capdavall va arribar al càrrec una mica sense ofici ni benefici. Però Marta Rovira és advocadessa i també ha exigit la llibertat de tots ells. Al consell nacional d'ERC, ha manifestat que "exigim la seva llibertat”. Pel que sembla els que no ho exigeixen no són demòcrates.
Fins i tot Artur Mas ha proposat en una entrevista al programa Preguntes freqüents TV3 -que de manera tan neutral presenta Ricard Ustrell- que un dels objectius de les properes eleccions sigui “l’alliberament de totes les persones que estan a la presó". També que "les que estan fora pugin tornar amb totes les garanties” en al·lusió a Puigdemont i la resta de consellers ara amb ordre de detenció internacional.
Quan el director de la revista Interviú, Alberto Pozas, li ha preguntat “com pensen complir aquesta promesa electoral”, l'expresident ha hagut de reconèixer que “no està al nostre abast”. En efecte, els indults es fan sempre amb sentència ferma, no amb presos preventius.
Un altre detall important de la intervenció del líder del PDECAT és que ni tan sols ha parlat d’independència. Ha manifestat que un dels lemes de les eleccions hauria de ser “som una nació, nosaltres decidim”. El mateix, per cert, de la manifestació pel dret a decidir del 2007. Estem on estàvem fa deu anys. Pitjor.
Em sap molt de greu perquè conec tots els membres del Govern llevat de Meritxell Serret i Lluís Puig. Amb alguns des de fa més de vint anys. Fins i tot hi he tingut relació personal. Però no són uns presos polítics. Els presos polítics són propis de les dictadures. I, ens agradi o no, Espanya és una democràcia. En cas contari no formaria part de la UE, de l’OTAN, de la UEFA o fins i tot d’Eurovivisió.
Sens dubte és una mesura exagerada, desproporcionada i injusta. Però la jutgessa, en la seva resolució de quasi vint planes, recorda repetidament les decisions del Tribunal Constiucional i que “pese a ello, el Govern de la Generalitat continuó impulsando las medidas necesarias”.
D'altra banda, aquí hem recordat sempre la politització del TC -un militant del PP va arribar a president-, però sovint hem oblidat que vam tenir un exsecretari general d’Esquerra i dos exassessors parlamentaris -un de CiU i l'altre del PPC- al Consell de Garanties Estatutàries.
El de CiU, per cert, va ser un dels que també va advertir a la Mesa del Parlament que hi ha coses que no es poden fer. El dictamen d’aquesta organisme, certament, va ser per unanimitat. I això que el va proposar el propi Artur Mas per al càrrec.
Segueix-me a:
