De debò creu Jordi Turull que la darrera querella de la fiscalia és com el 23-F? Ell devia tenir tretze o catorze anys però ja no se’n recorda de Tejero, pistola en mà, al Congrés dels Diputats? Dels tancs pels carrers de València?. De debò creu Francesc Homs que "l’Estat ha perdut" com deia a Catalunya Ràdio? Ell que seurà a la banqueta del Suprem a partir de dilluns vinent. I sobretot: de debò considera el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, que el Govern espanyol va contra tots els catalans, que “el problema és que som catalans”? Ell que parla sovint en nom de tothom amb només el 48% dels vots. Què es pensa, que nosaltres som els jueus i el Govern del PP l'Alemanya nazi?
En quin món viuen? Poden deixar de fer el friqui? Deixar de dir disbarats? I, de retruc, de dir que és un problema de democràcia? Que Espanya és com la dictadura franquista. A Brussel·les no se’ls creu ningú. Estan fent el ridícul. L’Estat espanyol forma part de la UE, de l’OTAN, de les Nacions Unides i de la federació mundial de petanca -va guanyar el campionat del món femení el 2015-. Per això ens fiquen ja al mateix sac que els nous moviments populistes europeus. Els catalans acabarem sent un maldecap. Ningú no voldrà saber res de nosaltres.
Perquè és tan legítim demanar la independència com estar-hi en contra. Però el que no poden fer és convertir els catalans que no la volen en catalans de segona divisió. I els que la volem, però diem que compte, que no serà bufar i fer ampolles, en catalans de tercera. Som l'escòria. No ens volen ni els uns ni els altres. A mi fa quatre dia el presentador del programa estrella de Catalunya Ràdio dels caps de setmana em va dir "mala persona". Ningú de la Corpo -ni la presidenta en funcions ni el director de l'emissora ni la cap de premsa de la CCMA ni per descomptat l'autor de l'insult- l'ha esmenat. Saül Gordillo no s'ha posat ni al telèfon. Hi ha barra lliure per assenyalar amb el dit bons i dolents. A aquest pas ja no descarto que acabem a hòsties. La profecia d'Aznar. I, en privat, del meu amic Manuel Trallero. 
Tampoc poden convertir el procés en un esperpent. En aquest cas el país, col·lectivament, en sortirà perdent. Aquestes sortides de to són nervis. Revelen precisament on estem: al final d'un carreró sense sortida -com aquell d'un poble de Lleida- i ara no saben què fer llevat de donar-nos cops conta la paret. A tres mesos del famós referèndum -o a sis com a molt- ningú no sap com es farà. Tampoc s’atreveixen a fer-ho “sí o sí” com un dia va augurar el propi Artur Mas. Si no, no hagués anat el president Puigdemont d’amagatotis a la Moncloa.
Queda l’opció de tornar a convocar elecciones plebiscitàries. Ara sí, diran. Però llavors es un tornar a començar. Un déjà vu. El desgast electoral serà enorme. La gent, després de cinc anys, comença a estar-ne fins el capdamunt. Què vendran l’ANC, Òmnium i TV3 a la propera Diada?. A la darrera va ser que estàvem a punt. A punt de què?
Potser es pensaven que la independència sortiria gratis? Que l’Estat es quedaria de braços creuats? Que la UE ens obriria les portes de bat a bat? Se’n recorden d’Artur Mas dient que seria un win-win?. Quina visió política. No ens dóna suport ni el PNB, que amablement se l'ha tret de sobre. Mas ha acabat fent conferències com Ibarretxe. És que ni Andorra. I això que hi anem a esquiar o a comprar formatge. Bé, d'altres hi anaven també a portar calés.
Però el pitjor és que demostra que mai s’han cregut la independència. El procés ha estat un simple moviment tàctic. Un error de càlcul a partir de manifestacions multitudinàries i sondejos del CEO que predeien la majoria absoluta. Es de calaix: en política no es poden confondre manifestants amb votants. A l'hora de la veritat la democràcia es mesura en vots. Són faves comptades. Tants caps, tants barrets.
Perquè si realment haguéssim de ser enguany un Estat propi no farien tants escarafalls. Ni Mas s'hagués escudat en els voluntaris al judici del 9N a l'espera d'una absolució. Aquest home vol tornar. Si us plau, què l'absolguin. I que torni com a cap de llista amb les sigles del PDECAT. Així veuran al seu propi partit la força electoral real que té.
En el fons, no hi han cregut mai. Hem passat de la independència als 18 mesos a un referèndum. I si Mas, Ortega, Rigau, Homs o Forcadell estiguessin tan convençuts que serem independents no estarien tan amoïnats per una sentència del TSJC o del Suprem. És que ni tan sols tenen vocació de màrtirs. I això que només es jugen penes d’inhabilitació. Però la poltrona és la poltrona. Qüestió de sous en molts casos.
Han deixat el procés completament despullat: la transició nacional ha estat una fugida endavant amb l’únic objectiu de tapar les retallades, la corrupció, la incompetència -és més fàcil culpar a Espanya que governar- o les tres coses alhora. Si us plau, que deixen de parlar en mom de Catalunya. Prou mal han fet.
Quan Turull va parlar l'altre dia del 23-F a mi em venir al cap automàticament, com la magdalena de Proust, aquella foto en la que sortia cada dos per tres acompanyant Oriol Pujol al jutjat pel cas de les ITV. Juntament amb Jospe Rull, Lluís Corominas i Francesc Sánchez. Un ha arribat a conseller, l'altra a la Mesa del Parlament i el tercer ha estat detingut pel cas del 3%. 
Encara guardo els desmentiments de Convergència dient que tot era un muntatge. Com han dit després amb els sucessius casos que han esquitxat la formació. Però el cas Palau -espero que TV3 també el retransmeti en directe pel 324- es comença a jutjar dimecres vinent. A més, Oriol Pujol ha desaparegut del mapa i està intentant arribar a un pacte amb la fiscalia per no anar a la presó. M’estalvio comentar altres casos de presumpta corrupció que afecten a la seva família.
Ara, com deia, el mal ja està fet. No només al catalanisme en general i al sobiranisme en particular, sinó al país sencer. Recularem una o dues generacions. Caldrà encaixar el cop, llepar-se les ferides i tornar a mirar endavant. Però Catalunya no pot anar de derrota en derrota fins a la derrota final per quatre inconscients. Per l’ambició o la inconsistència -ideològica i personal- de bona part de la classe política. No ens ho mereixem.
A hores d'ara, a aquest país només el salvarà dir la veritat. Cal enfrontar-se a la realitat i tocar de peus a terra de nou sense que et diguin derrotista o botifler. Els hi hauria de caure la cara de vergonya.
PD/ Si t'ha agradat aquest article potser t'agradarà aquest llibre: https://www.amazon.es/dp/B01N9TAZXB?ref_=cm_sw_r_kb_dp_-fFGybRE91WSQ&tag=kp0a0-21&linkCode=kpe