Publicitat
La Punteta · 22 de Setembre de 2012. 11:50h.

XAVIER RIUS

Director d'e-notícies

Òmnium o la societat civil

Que Òmnium rebés dos guardons un mateix dia -el passat 17 de juliol-: la Medalla d'Honor del Parlament i el Premi Nacional de Cultura del CoNCA confirma el que tots sabíem soto vocce: que l'entitat està polititzada. El CoNCA va admetre fins i tot que va ser per la seva "tasca de mobilització" arran de la sentència del Constitucional. I el del Parlament va haver de compatir-lo amb Càritas després que el PP digués que o les dues entitats o res.

Com que això de la societat civil és un invent, Òmnium ha estat sovint camp de batalla entre els partits. De fet, el primer enfrontament entre CiU i el tripartit abans de les eleccions del 2003 -aquelles en què va guanyar, però no va governar- va tenir lloc en aquesta venerable institució quan el progressista Jordi Porta es va enfrontar al proconvergent Josep Millàs l'any 2002.

L'enfrontament va ser tan dur que les eleccions del març d'aquell any es van repetir el novembre i llavors Porta, que havia estat el guanyador, es va haver d'enfrontar a un històric de CDC, Josep Espar i Ticó, i a l'outsider Josep Vergés. A Vergés alguns encara no li han perdonat que el seu pare fos l'editor de Josep Pla.

Potser per això -i per fer les paus amb Convergència-, el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes del 2010 va ser a un intel·lectual tan proper a Jordi Pujol com Albert Manent. Tot plegat sense menystenir la qualitat intel·lectual del guardonat -només per les memòries ja paga la pena- ni dubtar, per descomptat, de la independència del jurat.

Però la veritat és que, des d'aquella victòria èpica de Jordi Porta que augurava un canvi de cicle, el tripartit va tractar Òmnium amb cotó fluix, almenys des d'un punt de vista econòmic. Encara recordo que l'aleshores vicepresident, Josep-Lluís Carod-Rovira, va signar el 2007 un conveni de col·laboració en virtut del qual la Generalitat atorgava una subvenció de 2,7 milions d'euros a pagar en quatre anualitats: 650.000 euros aquell any; 670.000 el 2008; 690.000 el 2009; i 710.000 el 2010.

Entre les activitats del conveni no sé si hi havia finançar una conferència del mateix Carod a l'auditori de la Pedrera del 4 d'octubre del 2009 en la qual -sota el títol "Adéu al nacionalisme, visca la nació!-  el vicepresident es reivindicava quan ja es veia a venir que tenia les hores comptades a Esquerra. La factura -per un import de 4.000 euros- va anar a parar a Òmnium i l'entitat va haver d'al·legar de cara a la galeria que la conferència era "d'interès per als socis".

Carod encara li va donar una subvenció suplementària de 200.000 euros per les molèsties causades sense oblidar les d'altres institucions com l'Ajuntament de Barcelona. Al capdavall, el PSC també subvencionava Òmnium Cultural no sé si per compensar les subvencions a la Feria d'Abril o per rebatre les crítiques sobre la seva tebior en matèria de catalanisme.

La veritat és que l'entitat va esdevenir així el think tank del tripartit o una mena de braç polític: el que no podia fer directament el Govern -perquè hi ha coses que un Govern no pot fer o simplement per desavinences internes perquè allò era un galliner- ho feia Òmnium com convocar l'esmentada manifestació en defensa de l'Estatut. Aquella, per cert, en la qual tot un president de la Generalitat, José Montilla, va haver de fugir cames ajudeu-me.

El problema és que Òmnium no s'autofinança amb les quotes dels socis i, per tant, qui paga mana. Fa anys em van arribar els comptes de l'entitat del 2005 i el 2006 segons les quals estaria hipotecada -amb la Caixa, per cert- trenta anys per l'adquisició de la seu del carrer de la Diputació -3,2 milions de preu de compra- i que sense les subvencions hauria ja fet fallida perquè les quotes dels socis no cobrien, ni de bon tros, les despeses de l'entitat.

De fet el problema de debò és que, a Catalunya, la societat civil catalana ha deixat d'existir. Llevat d'alguna entitat aïllada com el Cercle d'Economia -on diu la seva amb el pacte fiscal- és una simple prolongació dels partits. Alfons López Tena ja va encunyar fa anys una expressió que ha fet fortuna: "plataformes tòxiques".  En menor o major grau és aplicable a la immensa majoria d'entitats, però no em facin dir noms.

Amb la victòria de CiU a les eleccions del 2010, Òmnium es va adaptar als nous temps. Només cal repassar la junta directiva -em sembla que han d'actualitzar el web- per veure que hi ha gent de tots els partits o, almenys, del nou tripartit sobiranista format per CiU, ICV i ERC juntament amb independents, perquè també hi ha gent de bona fe. Però no em facin dir noms.

I val a dir que, malgrat les crítiques, tinc un enorme respecte per Òmnium Cultural. Però sobretot l'Òmnium històrica de Salvador Millet, Pau Riera, Joan Vallvé, Lluís Carulla i Joan B. Cendrós. Van haver de tirar endavant en un moment terriblement difícil per al país i per a ells des d'un punta de vista personal: per als franquistes eren separatistes i per a les esquerres uns burgesos acabats. Però temo que l'Òmnium d'ara -amb digníssimes excepcions com en Quim Torra- no te res a veure amb la d'aquells temps heroics.

Publicitat

2 Comentaris

Publicitat
#2 Vilanova, Vilafranca, 24/09/2012 - 00:00

I què li sembla que tanqui el Centre UNESCO? La mateixa història d'Omnium però amb mala gestió, o el tòtem del nacionalisme cultural (única representació oficial catalana davant un organisme ONU) que CiU va perdre i no va poder recuperar?

#1 juanqui, sabadell, 22/09/2012 - 12:35

Un article valent y mes seria encara que lo allarguix con plataforma per la llengua,dret a decidir ,etc etc y arrivesis al Cap del Polp CIEMEN ( el OPUS catala').
Cuants cales había costar el metre de tela de la pancarteta de la capselera. (Si encara la tela fos llanera de Sabadell com la Forcadell