Prego que, a partir d'ara, mai més ningú em torni a parlar del sector catalanista del PSC. En primer lloc perquè, en democràcia, aquestes coses es mesuren en vots i Joan Ignasi Elena ha tret un 25% dels vots durant el congrés del partit.
En unes declaracions a peu dret tot just després de saber-se el resultat em va dir que estava "molt satisfet", però jo no m'ho acabo de creure. Entre d'altres raons perquè, a última hora, encara va rebre el suport de l'altre candidat catalanista, Àngel Ros.
No vull ni pensar que hagués passat si haguessin competit per separat. Un resultat més acceptable hagués estat, per exemple, l'habitual en aquests casos de 60%-40%, però aquesta ha estat una derrota per golejada.
En segon lloc, perquè l'estira-i-arronsa sobre tenir grup parlamentari propi a Madrid ha quedat reduït -la famosa esmena Bustos-Ros- a canviar el nom del Grup Socialista pel de Grup Socialista Federal com si vingués d'un adjectiu. I això sempre que el PSOE ho accepti. Que no ho acceptarà.
En teoria, el PSC podrà trencar la disciplina de vot amb el PSOE només en "casos excepcionals" relatius a "temes d'especial interès per a Catalunya" i sempre que "no hi hagi hagut acord a la comissió de seguiment".
Quan li vaig preguntar a Manuel Bustos sobre si n'hi havia per tant em va contestar que era un "pas importantíssim" en comparació amb anteriors congressos del PSC i que "tanca el debat d'una vegada per totes". No ho dubto, però molt soroll per no res.
Al capdavall, la resta de punts són aprovar "un protocol", crear una "comissió paritària" i fins i tot -com se n'assabenti Quim Monzó els repassa de dalt a baix- "avançar en la reforma del Senat". No hi ha res millor que crear una comissió -encara que sigui paritària- per congelar un tema.
I, en tercer lloc, perquè el grup parlamentari del PSC a Madrid no el vol de fet ni l'anomenat sector catalanista com va quedar demostrat amb la roda de premsa del diputat Daniel Font. Després de dos minuts i mig de resposta només va gosar dir que és "un pas endavant", però no "un pas definitiu" tot i que "estem en camí".
Que consti que no sé si crear ara el grup parlamentari propi del PSC a Madrid és el millor moment perquè el PSOE ho consideraria una ganivetada per l'esquena. Vostès s'imaginen Carme Chacón de presidenta d'un grup de només catorze diputats?.
La llàstima és que els socialistes catalans hi renunciessin després del 23-F i la Lohpa. Però això caldria preguntar-ho a Eduardo Martín Toval que va acabar, per cert, d'alcaldable per Màlaga pel PSOE i es va estimbar contra Celia Villalobos. Al final va perdre fins i tot les primàries. La història no perdona.
El sector catalanista és al PSC el que la Coca Cola light a la Coca Cola: té un gust diferent, però és el mateix. Però que llavors els Quim Nadal, Montserrat Tura, Marina Geli, Ernest Maragall, Joan Ignasi Elena, Àngel Ros no vagin treient pit. Potser, com em deia una delegada socialista al twitter: al PSC, de catalanistes, ho són tots. Però dins dels paràmetres del PSC.
Si t'ha agradat aquest article potser t'agradarà aquest llibre (12 euros):
http://www.contralabarcelonaprogre.cat/
També em pots seguir a twitter:
