Potser sóc l’únic, però em sembla molt bèstia que el president de la Generalitat proposi una llista conjunta després del 9N. Deu pensar que els 40.000 voluntaris eren de CiU. O els més d'1,8 milions que vam votar sí-sí. Mas torna a confondre el carrer amb les eleccions.
De fet, el president va ser prou clar: “si hi ha més d’una llista a favor del sí, n’hi ha d’haver una que per ella mateixa obtingui la majoria absoluta en el nou Parlament”. Però una d'elles, la seva, ha de tenir "prou força, prou massa crítica, prou acceptació popular" perquè es pugui dir que el sí ha guanyat la consulta duta a terme en forma d’eleccions.
Amb d’altres paraules, la candidatura de la CUP, d’ICV-EUiA o fins i tot d’Esquerra si no van junts són xavalla, propina, quincalla. Vol que els partits que li van donar suport amb el dret a decidir facin de teloners. Mai una abraçada històrica, David, no ha sortit tan cara. Sospito que, per part de l’aparell mediàtic del president, no va ser espontània. Tot estava calculat al mil·límetre. Aquella abraçada representava, en el fons, una opa amistosa.
La veritat és que, en la conferència, la paraula eleccions va sortir més d’una dotzena de vegades -no vull ser malastruc, però tretze en concret- mentre que la d’independència només una. I encara per expressar l’oposició a una secessió automàtica “sense negociació”. Algú encara pensa a hores d’ara que Espanya negociaria la independència de Catalunya?.
Però em va fer una mica de por quan Mas va dir que “només avançaré les eleccions si són per fer la consulta”. “Si es volen eleccions per canviar el Govern o per modificar la representació de cadascú al Parlament, no hi haurà avançament”, va afegir. Perquè, en un estat democràtic, unes eleccions són per a això.
L’altra, quan va admetre que és “altament improbable” que l’Estat s’avingués a negociar un referèndum acordat. En certa manera va admetre que la “consulta definitiva” que va demanar el mateix 9N al vespre és una manera com qualsevol altra, legítima en tot cas, de continuar fent bullir l’olla. Una de les disciplines esportives preferides dels catalans.
Per això, en un marc tan solemne com l'Auditori del Fòrum, vaig aguantar el riure quan el president va afirmar que “no es poden gastar energies que no ens sobren en ocupar-se de qüestions pròpies de llepafils o de perepunyetes”.
També quan va dir que "cal anar al gra i saber identificar allò que és essencial. Destriar, mai millor dit, el gra de la palla”. Va ser el millor de tot el discurs. El procés sobiranista ha absorbit, fins ara, una gran quantitat d’energia. Només cal atendre les rodes de premsa del conseller Homs de cada dimarts.
O quan va admetre que “els centres de poder existents, i per tant els Estats constituïts, no esperen amb els braços oberts la configuració d’un Estat a Catalunya”. Perquè el darrer número de The Economist diu que ens deixin votar, però també que la secessió, en la seva opinió, és un "nasty business”. Això, a Palau, no ho veuen.
Tant se val, la llista unitària del president Mas em sembla més una operació de màrqueting polític -brillant, d’altra banda- que no pas una operació de país. El que fa el president es diluir les sigles de CiU darrere un somni perquè, en plena campanya, et pot esclatar el cas Pujol, el cas Palau o el cas ITV.
El nom de Convergència està tan cremat que fins i tot, a twitter, ara es diuen Convergents. A més, encara que s’oferís a “tancar” la candidatura a veure qui és el valent que li demana que hi vagi últim. Mas ha matat dos pardals d’un tret: Esquerra i Unió. La pilota és ara al terrat d’Oriol Junqueras. A veure com se’n surt.
