La pregunta és: quants vots perd Artur Mas cada dia?. Montilla va treure 28 diputats el novembre del 2010 i enquestes internes del PSC pronosticaven entre 36 i 37 -llavors en els socialistes en tenien precisament 37- si les hagués convocat el juny d’aquell any. Les enquestes de Palau també deuen ser desastroses.
Només així s’entén que el president, dissabte passat a Molins de Rei, tornés a posar la societat civil contra l’espasa i la paret quan va proposar “una llista amb el president" i “alliberar-se de les agendes personals”. No ho devia dir per ell. L'ANC, Òmnium i l'AMI encara estan en estat de xoc.
Tampoc és nou, però potser és l’últim intent. De fet, tota la conferència del passat 25 de novembre -tant el contingut com la posada en escena- tenia per objecte pressionar Esquerra per fer una llista conjunta. Dic conjunta i no única perquè la CUP i ICV ja se n’havien desmarcat.
El president devia ser conscient que la seva proposta aixecaria suspicàcies perquè all mateix va reconèixer que els “més murris” pensarien que es tractava d’una operació de salvament personal. Jo, ho confesso, estic dins d'aquesta categoria.
Sobretot em va fer gràcia quan va dir que “a mi també m’agradaria fer eleccions cada quatre anys”. Com si els eleccions a Catalunya les convoqués l’Esperit Sant i no el president de la Generalitat, que en té la competència exclusiva.
Perquè, de moment, Mas passarà a la història per ser l’únic president que ha convocat eleccions anticipades en dues ocasions. I esperem que no ho hagi de fer un tercer cop després del 27-S. El mapa polítc està tan convuls que pot passar de tot. A Andalusia els hi ha anat d’un pèl.
Però el pitjor va ser quan va dir que “només avançaré les eleccions si són per fer la consulta”. “Si es volen eleccions per canviar el Govern o per modificar la representació de cadascú en el Parlament, no hi haurà avançament”, va afegir en pla ultimàtum.
No sé si el president es va adonar llavors de la gravetat de la seva afirmació perquè en països normals -de vegades penso que, en cas d’independència, seríem un estat fallit- es convoquen eleccions per valorar l’obra de govern i canviar-lo si ho ha fet malament.
Aquest és el quid de la qüestió: si el Artur Mas s’entossodueix a fer una llista de país és en primer lloc perquè, amb les sigles de CDC, no va enlloc. El partit arrossega mitja dotzena de casos de corrupció i una quinzena de seus embargades. A hores d’ara ja ningú es creu que el cas Pujol sigui un “afer privat”.
En segon lloc, perquè si guanya Oriol Junqueras -o Teresa Forcades posem per cas, creuem els dits- encara que només sigui per un diputat se n’haurà d’anar a casa com va va fer precisament Montilla el 2010. Llavors deixarà el procés empantenegat, el país trinxat i el partit desfet. Tot un rècord.
I, en tercer lloc, perquè si convertim el 27-S en unes eleccions plebiscitàries -cosa legítima, d'altra banda- tampoc cal parlar de l’obra de govern. L’altre dia em vaig creuar amb una diputada de CiU al Parlament i li vaig preguntar-li a boca de canó: “em pots dir una cosa que hagi fet CiU aquesta legislatura a banda del procés?”. Es va quedar en blanc. Com a molt BCN World. I penja d’un fil.
Per això el president prova ara, de nou, amb la llista de país. Jo hi he viscut a Molins de Rei: el Foment tampoc és el Palau Sant Jordi. Quants hi caben? 600 persones? 800? Va quedar molta gent a fora, però entre dirigents de CDC i premsa omplien mig platea.
El que no entenc és que perquè Mas s’entesta en mirar cap a la societat civil en comptes de fer-ho cap els seus votants. Dit amb tot el respecte: Quina representativitat electoral té l’ANC? L’Assemblea ha demostrat, amb escreix, la seva capacitat de mobilització i té, diuen, 50.000 afiliats.
Però si tots els seus membes votessin, ho fessin tots per Barcelona i tots al mateix partit -cosa francament díficil- no treurien cap diputat perquè és necessiten uns 80.000 vots.
El 2006, un joveníssim Albert Rivera amb només 24 anys va entrar primer cop a la cambra catalana gràcies a 89.000 vots, un 3,09%. Mentre que el llavors líder de Plataforma, Josep Anglada, se’n va quedar fora amb el 2010 amb 75.000 (2,4%). La Llei d’Hondt és molt capriciosa.
És com Òmnium. Quina força electoral té Òmnium?. L’entitat també assegura que ha passat de 25.000 a 41.000 socis, però a les eleccions de juny del 2014, que van servir per reelegir Muriel Casals com a presidenta, van votar exactament 3.424 socis.
Mentre que l’Associació de Municipis per la Independència (AMI) és, majoritàriament, l’Associació de Municipis de CiU i ERC. Sí, hi ha 710 ajuntaments i 39 consells comarcals, però la majoria són d’aquests dos partits.
Darrerament s’hi ha adherit Castelldefels i en formen part també Girona, Sant Cugat, Manresa, Vic, Figueres, o Martorell. Però ni Lleida ni Tarragona ni Barcelona. I això que governava Xavier Trias. Tampoc d'altres municipis importants com l'Hospitalet, Badalona, Sabadell o Terrassa. Almenys fins ara.
En canvi sí que hi ha Talamanca (Bages) o Rocafort de Queralt (Conca de Barberà), però el primer té 141 habitants i el segon 256, segons dades oficials. Per això, quan el president Mas deia en la seva entrevista al Corrierre della Sera el passat 7 de juny que tenia el suport del “95% dels municipis” en el fons també feia trampa.
Em dol molt dir-ho, però el procés ha esdevingut una operació de supervivència del president de la Generalitat.
