Publicitat
La Punteta · 30 de Juny de 2014. 10:21h.

XAVIER DEULONDER

Paraules de Rajoy

El passat divendres, en una roda de premsa celebrada a Brussel·les després de la celebració de la cimera de caps d’estat i de govern de la UE, el president del govern espanyol Mariano Rajoy va repetir de nou la seva oposició a la celebració de la consulta sobiranista de Catalunya, esgrimint ara l’argument que no podia pas permetre sotmetre a referèndum l’existència del seu país. I per què no?, al capdavall, amb tants països com han deixat d’existir en l’Europa dels segles xix i xx, com és que no es pot discutir l’existència del país de Mariano Rajoy? Què se suposa que pot tenir d’especial aquest país perquè no se’l pugui qüestionar?

A més, l’actual inquilí de La Moncloa ha reforçat la seva postura afirmant que això —hem d’entendre que sotmetre l’existència del propi país a referèndum— no ho pot fer tampoc cap president de govern en cap lloc del món; en part, té raó perquè David Cameron, cap de l’executiu britànic que ha acceptat la celebració d’un referèndum independentista a Escòcia, no és pas president de govern, sinó primer ministre, igual com també ho foren els governants canadencs que permeteren la celebració dels dos referèndums independentistes del Quebec el 1980 i el 1995.

De totes maneres, Rajoy no ha estat pas tan matusser com el ministre García-Margallo que, per justificar la seva oposició a la consulta, va fer servir la metàfora de dir que si algú li volgués prendre la dona, ell voldria dir-hi també la seva.

Ens trobem, doncs, com sempre; segons el discurs nacional espanyol, la unitat d’Espanya és una mena de principi inqüestionable i etern establert per algun tipus d’autoritat suprema, que, potser, els espanyols creients igual la identifiquen amb Déu, la qual, tal com és lògic per la seva pròpia naturalesa, està per damunt de cap mena de voluntat popular expressada lliurement a les urnes, i d’ací ve que la unitat d’Espanya sigui indissoluble o, fins i tot, sagrada.

Com que tot això ja ens ho sabem de tota la vida, la part més important de les manifestacions de Rajoy són les referides al paper del Rei en el conflicte plantejat pel procés sobiranista català; no sé pas si era aquesta la seva intenció, però les paraules del president del govern espanyol serveixen per fer tornar a la realitat aquells a qui hagin desorientat els reials esdeveniments d’aquestes darreres setmanes.

Rajoy ha dit, ben clar i sense ambigüitats, que Felip VI no pot fer pas de mitjancer entre Catalunya i Espanya, perquè el rei té unes funcions que són les establertes en la constitució i prou; no puc pas estar-hi més d’acord.

L’actual constitució espanyola defineix un sistema de monarquia parlamentària on el rei regna, però no governa; lògicament, això ha de ser així perquè l’única manera possible de fer compatible monarquia i democràcia és la de desposseir el rei de tota mena d’atribució política, ja que el govern del país només poden exercir-lo càrrecs elegits pel poble; per tant, les funcions del rei sempre consisteixen a realitzar accions de tràmit o, simplement, protocol·làries; evidentment, si, entre 1975 i 1982, Joan Carles I va poder exercir un paper polític fou perquè en aquella època o bé encara no hi havia constitució o bé el sistema constitucional no s’havia consolidat del tot.

A finals del segle xviii, el rei Carles IV d’Espanya va deixar tots els afers de govern en mans del seu ministre de confiança Manuel Godoy perquè així podia passar-se tot el dia dedicant-se a les seves aficions, entre les quals destacava la cacera; en l’Espanya d’avui dia, el rei —Joan Carles I o Felip VI— ha de permetre que de tota l’acció d’administració i direcció de l’Estat se’n cuidi el president del govern, no pas per desídia o incapacitat del monarca, sinó perquè això és el que mana la constitució; així, ens trobem que un dels inconvenients de la monarquia parlamentària és l’existència d’una figura —el rei— la funció del qual es dedicar-se a no fer res, perquè en el moment que intentés fer alguna cosa, llavors podrien acusar-lo d’extralimitar-se en l’exercici de les seves funcions.

És per aquesta raó que no he tingut cap interès ni cap ganes de posar-me a interpretar o a comentar els discursos pronunciats per Felip VI en el moment de la seva proclamació davant de les corts espanyoles o amb motiu de la seva recent visita a Girona, mentre que, en canvi, sí que he trobat important parlar de les declaracions fetes a Brussel·les per Mariano Rajoy.

I quant a la qüestió de si monarquia o república, d’una banda, no sé pas de ningú que proposi un sistema monàrquic per al nou estat català i, de l’altra, a mi em sembla obvi que, per exemple, Mariano Rajoy pensaria i diria les mateixes coses si en comptes de president del govern fos president de la república espanyola, càrrec al qual també podrien optar Alfredo Pérez Rubalcaba, José María Aznar, José Bono, Rosa Díez, etc, etc.

Publicitat
Publicitat

1 Comentaris

Publicitat
#1 ONe, BCN, 01/07/2014 - 07:47

Pues nada, indepes. A fastidiarse tocan. Ni consulta, ni independencia. Y como sigáis haciendo el tonto, ni pacto fiscal, que es lo que más nos interesa a los catalanes normales.