Com que Mas ha anat al Liceu francès es pensa que, en aquest país, tothom parla francès. El president, en efecte, ha demanat l'ingrés a la Francofonia, com aquest dissabte revela el diari El País.
A més el Govern català ho ha fet d'amagat del Govern espanyol. El primer que ha fet l'organisme ha estat, doncs, xivar-se a les autoritats de París, aquestes al Ministeri d'Afers Exteriors i aquest al diari El País. Una altra brillant èxit del Diplocat.
Mas ens ha posat així a l'alçada d'un munt d'excolònies franceses com Txad, Camerun, Senegal o el Líban. És veritat que per ser-ne membre no cal necessàriament haver estat excolònia, però a ningú se li escapa que la Francofonia és la versió gala de la Commonwealth britànica.
El pitjor de tot és que Pasqual Maragall ja va proposar-ho el 2005 i, llavors, totohom s'ho va agafar com una maragallada sublim. Inclosos els convergents. L'última gran maragallada després del Fòrum.
Encara recordo haver empaitat el llavors president pels passadissos del Parlament al crit de Parlez-vous français, président?. Maragall se'm va treure de sobre amb un tímid oui perquè, com se sap, era de formació anglosaxona. De jove se n'havia anat a ampliar estudis a la New School for Social Research de Nova York.
Per això, mesos enrere ja vaig descrobrir, astorat, que el famós CATN, el Consell Assessor per a la Transició Nacional, havia ressuscitat projecte. Llavors ho vaig entendre com una altra volada de coloms d'aquest organisme. Però mai vaig arribar a imaginar que el Govern català li fes cas.
Perquè els que són francofils en aquest país som quatre arreplegats. Els que jo conec hi caben en els dits d'una mà: Jordi Llovet -que ha traduït Baudelaire-, Rafael Nadal -per raons familiars que explica al seu darrer llibre Quan en dèiem xampany- i Josep Maria Pinto, l'incombustible traductor de Proust. Afegir-hi també el ecosocialista Ernest Urtasun i la popular Andrea Levy que, com el president, han passat per les aules del Liceu francès.
Potser sí que, a començaments del segle XX, Catalunya mirava cap a França. Molts catalans s'hi van deixar també la pell durant la I Guerra Mundial. I la burgesia catalana tenia llavors una institutriu que els hi ensenyava francès als fills, però ara tenen una filipina. Ara, el francès no el parlen gairebé ni a l'Empordà. Encara recordo un reportatge de TV3 d'un institut de Roses que havia apostat per la llengua de Molière per poder atendre almenys els turistes que hi venien a l'estiu.
El fotut, doncs, és que gairebé deu anys després un president com Mas -al que tots consideren seriós i pencaire, fins i tot els seus rivals- repeteixi una maragallada com aquesta. Si us plau, que algú li digui al president que prou de fer el ridícul. Amb l'anglès anem fatal, però el francès, a Catalunya, malauradament és residual.
De fet hauríem de ser trilingües: l'anglès perquè és el nou llatí, el francès per proximitat geogràfica i l'alemany perquè és la llengua del futur a Europa. Però el més que ha fet el Govern català pels idiomes aquesta legislatura ha estat signar un conveni amb TV3 -això sí, de manera solemne al Saló Torres Garcia de la Generalitat- per retransmetre una hora de dibuixos animats en versió original a la setmana. No sé si és per riure o per posar-se a plorar.
