El recent conflicte de Can Vies ens ha deixat algunes perles per a la posteritat de la intel·lectualitat més progressista del país. Ja vaig citar en una columna anterior la relíquia de tot un catedràtic com Manuel Castells, però avui voldria destacar el que publicava Patrícia Gabancho dijous passat a El País.
Haig de confessar que, com que em temia el disgust, vaig retallar l'article en qüestió i el vaig deixar reposar un parell de dies a la tauleta de nit. Finalment, quan em vaig decidir, la lectura confirmava els meus pitjors presagis. I això que Patrícia Gabancho és una les intel·lectuals de referència del sobiranisme. Així no anirem enlloc.
L'article en qüestió començava amb una metàfora digna de García Márquez perquè Can Vies "era una casa con algo de fábula" amb les seves torres i la seva bandera pirata i tot. A més, els okupes que la van rebre eren com Adam i Eva: "El chico tiene unos ojos preciosos, la chica es toda simpatía". Impossible que dos nois així es dediquin, al vespre, a cremar contenidors.
Després elogiava "la autoorganización, la solidaridad, el debate permanente". Això sí, també explicava que "no me dejan entrar en la casa porque hay una asamblea, supongo que solo para miembros acreditados". A mi em va recordar automàticament aquella assemblea del Carmel a la qual tampoc no van deixar entrar els periodistes.
Tot seguit gairebé els donava la raó amb la violència. La culpa és que allò era, si fa no fa, el paradís terrenal i havia vingut de fora: "el conflicto lo han iniciado “ellos”, queriendo señalar al Ayuntamiento, o quizás al sistema". La culpa, ves per on, sempre és del sistema. És com el Barça, que sempre es parla de l'entorn, però ningú no sap ben bé què és. "Si hubiera violencia en el desalojo, sería una violencia venida de fuera, ajena, provocada", afegia.
Potser per això la casa presentava, tanmateix, "síntomas de estar ligeramente fortificada". En pla búnquer, suposo. Però l'autora no defallia: "me gusta esta rebeldía, me gusta cómo estos jóvenes laboran por una organización diferente de los vecinos, de la gente, porque aquí está la clave".
A mi el que em feia més gràcia és quan explicava que gorrejavan la llum i l'aigua, però no es queixava gens. "¿Los suministros de energía son legales o piratas? Piratas, dicen, somos coherentes". Atès que la casa fa quinze anys que està okupada estic per endollar-li a la senyora Gabancho el meu subministrament elèctric. Ja no vindrà d'aquí.
És curiós com, quan la violència passa Barcelona, El País la justifica d'una manera o una altra. Encara recordo un article d'un altre il·lustre membre del nostre progressisme, Ignacio Vidal-Folch, en què demanava indulgència al jutge pels processats pel setge del Parlament.
En canvi, amb la violència a Madrid arran de les anomenades marxes de la dignitat pel 22-M, van ser molt més contundents. Curiosament el mateix diari aprofitava aquest dissabte per barrejar Can Vies amb el procés: "El Gobierno de Artur Mas ha estado tan concentrado en el llamado proceso que ha ignorado el malestar social".
Tots aquests progres que han defensat els okupes em pregunto per què no han condemnat explícitament la violència. I, sobretot, què en pensen després de més d'una parell de dotzenes de seus atacades de CiU -com si fossin d'un altre partit, eh?. O la cinquena nit d'aldarulls, aquesta al centre de Barcelona, després de les ofertes de diàleg de l'alcalde, Xavier Trias. Quin greu error, senyor alcalde, quedar-se a mitges amb l'enderroc. Les coses no es poden deixar a mitges. Si no haver-s'ho pensat abans.
Avui diumenge, l'alcalde hauria de reprendre la iniciativa i convocar una cimera de tots els presidents dels grups municipals contra la violència. Ja n'hi ha prou, uns i altres, d'amagar el cap sota l'ala. La ciutadania que no crema contenidors, que és la majoria, necessita veure una imatge d'unitat.
