Una cosa és la necessitat de revisar, amb les garanties a què obliga la preservació de l’eficàcia del sistema, la direcció i el funcionament dels serveis d’intel·ligència de l’Estat i una altra l’aprofitament deslleial que l’independentisme està fent de la necessitat.
La inversió dialèctica -atribuir a l’adversari allò que és exactament la teva pràctica- és la resposta habitual dels dirigents independentistes i del seu estol d’ideòlegs en qualsevol situació que els incomodi. Ha estat així en l’afer “Pegasus”.
“Violació flagrant de drets”, “gravetat del cas”, “pèrdua de confiança”, “exigència d’una resposta immediata”, “inajornable assumpció de responsabilitats” són paraules “contingudes”, “institucionals”, de Pere Aragonès, president de la Generalitat i, com a tal, màxim representant de l’Estat a Catalunya, funció aquesta que no exerceix i la de president a mitges, car l’exerceix principalment per als independentistes.
Altres paraules han estat més directes: “Espanya podrida”, “aneu a la merda”, són de Carles Puigdemont, a l’altura del llenguatge groller propi de les xarxes socials independentistes.
I n’hi ha hagut, de paraules, amb una certa pretensió acadèmica: “una guerra bruta estructural”, Laura Borràs; “un atemptat contra les llibertats i drets fonamentals”, Oriol Junqueras.
Tots els dirigents independentistes coincideixen a considerar un escàndol que se´ls hagi vigilat. Ells prefereixen el vocable “espiat”, carregat de novel·lesca intenció malèvola, però tècnicament era una vigilància a uns quants, potser a pocs i menys encertadament del que calia.
Per això Junqueras s’ha permès el comentari burlesc “ens espien molt, però urnes no en pillaren ni una”, com si l’ocultació de les urnes destinades a un ús prohibit pels tribunals fos un triomf per vanar-se’n.
Escandalitza que s’escandalitzin. Escoltant-los diries que són tan innocents com una criatura de de pit, si no sabessis qui són, què han fet i què tenen programat fer.
No deixa de sorprendre el morro que tenen els dirigents independentistes dels fets del 2017 quan parlen d’il·legalitats de l’Estat després de tot el que intentaren i el que encara pretenen: “culminar la independència” (Pere Aragonès) i “tornar-ho a fer, però millor” (Oriol Junqueras), propòsits la materialització dels quals comportaria múltiples il·legalitats.
A cap dels països de la Unió Europea, que és el nostre marc de referència, no s’han produït fets de la gravetat dels que protagonitzaren els dirigents independentistes: desacatament repetit de les sentències i resolucions dels tribunals, especialment del Tribunal Constitucional; lleis del 6 i 7 de setembre de 2017 de trencament del ordre constitucional i estatutari; votació il·legal de l’1 d’octubre, organitzada per les autoritats independentistes de la Generalitat; declaració unilateral d’independència del 27 d’octubre, etc.
Si tot plegat no fossin vulneracions de drets i atemptats contra les llibertats dels catalans no independentistes i per extensió de la resta dels espanyols -que ells neguen que ho siguin-, s’hauria d’interpretar com una revisió total de la raó democràtica i de la seguretat jurídica, revisió inadmissible conceptualment i políticament en l’ordre de la Unió Europea.
Les accions dels independentistes no s’han combatut prou des d’aquesta òptica europea. La construcció europea és el projecte civilitzador, basat en el principi essencial del respecte de la llei, més ambiciós emprès pels europeus després de les convulsions, nacionalismes i guerres del segle XX que devastaren el continent. Qualsevol revisió del projecte per un Estat membre o dins d’un Estat membre és un retrocés en la construcció europea.
Doncs bé, els independentistes amb les seves accions inconstitucionals, que pretenien la desintegració de l’Estat, atacaren la raó democràtica i la seguretat jurídica, pilars de l’ordre polític representat per la Unió Europea i del qual España n’és part integralment.
I ara en l’afer “Pegasus es presenten com a defensors d’una legalitat que han conculcat sense penediment. I per més escarni denuncien l’Estat per deslleialtat i violacions que ells han practicat contra l’Estat (la deslleialtat és continua).
Diran que son coses diferents. Sí, que ho són, però resulta que no hi ha dues concepcions de la democràcia i la legalitat, una superior, la d’ells, una inferior, la dels altres. Només n’hi ha una, la mateixa per a tothom. I des d’aquesta única concepció, no es poden escandalitzar.
