La Punteta · 26 de Febrer de 2012. 19:54h.

ADRIÀ ALSINA

Consultor de comunicació

Pequín, tenim un problema


A la taula dels directors de les cinquanta empreses més grans de la Xina hi ha un telèfon vermell. Qualsevol executiu, per poderós que sigui, no es pot permetre no atendre una trucada seva, ja que a l’altra banda del fil hi haurà algú que el pot ascendir o degradar-lo en l’oblit. El telèfon vermell, descrit per Richard Mc Gregor al seu magistral 'The Party', és el símbol de la dependència total de les grans empreses xineses del poder polític, i viceversa.

El Departament Central d’Organització del Partit Comunista Xinès és potser la institució política més poderosa i més opaca del món. Dins d’un edifici sense cap retolació externa es decideix la sort de milers d’alts executius, funcionaris, jutges i polítics de tot el país. En una lògica que se’ns fa estranya als occidentals, el Partit no governa, és el govern, és el poder judicial i és les empreses alhora. És el triomf de l’anomenat capitalisme d'estat.

Aquest sistema, posat en pràctica des dels anys 80, obre espais de llibertat econòmica a la base de la piràmide, mentre es consolida el poder absolut sobre la classe dirigent. El capitalisme d’estat li ha donat grans rendiments a la Xina durant els darrers trenta anys. Com que facilita la productivitat privada i alhora permet dirigir grans inversions i reformes, ha tret centenars de milions de xinesos de la pobresa. Països com Rússia o el Brasil s’hi han fixat i els darrers anys han recuperat parcel·les de poder que havien estat privatitzades, tot intentant emular l’èxit xinès.

Tanmateix, el model podria tenir data de caducitat. El darrer informe conjunt del Banc Mundial i un think tank del govern xinès reconeix que potser s’està arribant a l’anomenada “trampa de la riquesa mitjana”. Molts països han arribat a un cert nivell de desenvolupament gràcies a la industrialització intensiva en mà d’obra barata. Però a partir d’aquest nivell, que sol estar al voltant dels 5.000 dòlars de renda per càpita, cal començar a augmentar el valor afegit de l’economia, perquè els salaris i els preus també pugen en sintonia amb la nova riquesa.

Això vol dir que s’ha d’augmentar la productivitat, i això només es pot fer gràcies a la competència i a la innovació. Malauradament, el model de capitalisme d’estat és incapaç de produir ni l’una ni l’altra, com han tastat amargament desenes de països des d’Indonèsia fins a Mèxic. El control absolut i recíproc entre les grans empreses, la política i el sistema judicial condueix inevitablement al monopoli, la corrupció i la inseguretat jurídica. Eventualment, l’única sortida per mantenir el creixement i la pau social és obligar als bancs a donar crèdit il·limitat per suplir la manca d’inversió.

La Xina està en aquest punt. Des de la crisi de 2008 la inversió estrangera s’ha reduït en un quart, mentre el crèdit ha augmentat gairebé el 50%. Això està alimentant un fenomen que a Catalunya també coneixem prou bé: l’augment artificial de preus i salaris per la bombolla immobiliària.

Són molts els qui s’estan adonant que la Xina camina sobre un abisme, i que una caiguda brusca de l’economia podria fer esclatar la revolta social. Per evitar la catàstrofe, els nous líders sortits del congrés del Partit Comunista d’aquesta tardor haurien d’ocupar-se de dos afers urgents: primer, deixar que les grans empreses comencin a guiar-se per criteris més comercials que polítics; segon, promoure la competència i l’obertura generalitzada de mercats.

Després de la massacre de Tiananmen del 1989, el líder Deng Xiaoping va fer una visita a Shenzhen, el cor industrial del sud, per escenificar el seu suport incontestable a les reformes econòmiques. Durant els anys 2000, els líders xinesos es van pensar que ja res no els podia aturar i es van oblidar de les reformes necessàries per acabar de recórrer el camí cap a la riquesa. Ara, la Xina es troba en la cruïlla: o segueix la via de les reformes o s’arrisca a perdre deu o vint anys de desenvolupament. O Corea del Sud, o Malàsia. O Alemanya, o Grècia.

Adrià Alsina

www.twitter.com/adriaalsina

Publicitat
Publicitat

1 Comentaris

Publicitat
#1 Libre, Barcelona, 27/02/2012 - 14:13

He leído otros artículos en los que se viene a hacer la misma crítica a China. Estoy de acuerdo con ella, aunque el caso contrario no es ideal: el liberalismo también acaba llevando a la corrupción y a la ley del más fuerte, del mejor conectado, al monopolio u oligopolio. Ni tanto ni tan poco.