Si vam reclamar els Papers de Salamanca, les obres de Sixena les havíem de tornar. Ja sé que no és el mateix. Els papers van ser botí de guerra. Les obres d'art van ser adquirides. Però en aquest cas hi ha una decisió judicial pel mig. No és culpa del 155. Les decisions judicials s'han de complir.
Sempre he pensat que la Comissió de la Dignitat, presidida per Josep Cruanyes, va fer en el fons un flac favor a Catalunya. Va sentar un precedent. I segurament haguéssim pogut recuperar els papers per la via de la còpia. En paper o digital.
Era la època del talante -Zapatero havia guanyat el 2004 contra pronòstic i a la Generalitat manava el tripartit- va ser una picada d'ullet. Esquerra pressionava als socialistes. Després d’aquell “aprobaré el Estatuto que apruebe el Parlament”, en un míting electoral al Palau Sant Jordi el 2003, va ser el segon gest del PSOE cap a Catalunya.
Encara recordo que La Vanguardia va publicar uns anys després -el 14 i el 25 de juliol del 2015- un comunicat del Departament de Cultura amb tot els noms de gent que no trobaven per poder-los-hi tornar el que els pertocava. Tampoc els havien reclamat.
Sort que a Europa ens mira poc perquè, per aquest procediment, el British Museum hauria de retornar un munt d’obres als grecs. Probablement, també el Louvre. I fins i tot els alemanys que tenen el famós bust de la Nefertitti a un museu de Berlín.
Una altra cosa és que la devolució mostri la pèrdua d’influència de l’Església catalana però per això tenen un magnífic llibre de Eugeni Casanova (“El Complot”) que ho explica amb pèls i senyals. El 2010 vaig tenir ocasió d’entrevistar-lo i ampliava la tesi.
Des de Pere el Catòlic (1178-1213), que va ser excomunicat malgrat el seu renom, o la Croada contra la Corona d’Aragó (1283-1285) sembla que sempre hem tingut els afers de l’Església en contra.
La reclamació de la Conferència Episcopal Catalana (1995) encara dorm en algun calaix de la seva homòloga espanyola. I la divisió de l’arxidiòcesi de Barcelona en dues més (Terrassa i Sant Feliu de Llobregat) va semblar una mena de càstig.
És evident també que una generació de bisbes catalanistes -Antoni Deig, Joan Carrera, Francesc-Xavier Ciuraneta- van ser substituïts a la hora del seu traspàs o jubilació per una altra menys inclinada al catalanisme: Josep Àngel Sáiz Meneses (Terrassa), Agustín Cortés (Sant Feliu) o Jaume Pujol (Tarragona), entre d'altres.
Amb l’excepció del bisbe de Solsona, Xavier Novell; l’abad de Montserrat, Josep Maria Soler; i tres-cents capellans que es van significar a favor del procés la resta es va mantenir en silenci.
De fet, el passat mes de maig van difondre un comunicat en el que demanaven que fossin escoltades les "legítimes aspiracions del poble català”, encara que també insistien diverses vegades en el “diàleg”. Malgra que a TV3, amb Toni Cruanyes de presentador, ho van vendre com si estiguessin a favor del referèndum. No era veritat.
El propi arquebisbe de Barcelona, Juan José Omella, estava en contra del procés com va destil·lar en alguna homília o al funeral per les víctimes dels atemptats. Omella parla català, però nascut a un poble de Terol no se li pot demanar que estigui a favor de la independència.
