Com que encara no hi ha Govern, dimarts vaig poder anar a buscar -de manera excepcional- el meu fill petit a l'escola.
- Com ha anat?
- Bé
- Què heu fet?
- Tallers
- Tallers? Què són tallers?
- Plàstica i teatre.
A vespre, vaig parlar amb el meu fill mitjà.
- Què heu fet avui?
- Hem vist tes pel·lícules
- Tres?
- Sí
- 1492, la conquista del paraíso (Socials), El club de los poetas muertos (Castellà) -"un dels més grans atemptats contra la pedagogia que s'ha produït mai a Occident", segons Jordi Llovet (1)- i El show de Truman (Naturals).
El gran va repetir El club de los poetas muertos (també a Castellà). A més, Billy Elliot (Anglès) i Europa Europa (Socials, aquesta és bona). Faig cara de sorpresa. "Papa, a l'última setmana, ho fan tots tots els instituts", m'aclareix.
La meva dona hi fica cullerada:
- És que ja han fet els exàmens, aquesta setmana no fan res.
Cal aclarir que els meus fills no van al Liceu Francès ni a l'Escola Aula ni al Col·legi Alemany ni al Saint Peter's School o qualsevol altra escola pija de Barcelona on molts dels nostres polítics hi porten els seus o hi han estudiat.
Entre d'altres raons perquè, servidor, encara creu en l'escola pública. Malgrat que tal i com està -de les escoles gueto ja en parlarem un altre dia- ja m'agradaria poder-los portar a la privada. Però no m'ho puc permetre.
Si no canviem el sistema educatiu de dalt a baix -de primària a universitat- no sortirem de la crisi perquè això no és una crisi temporal sinó permanent. I, quan hàgim canviat el sistema educatiu, encara necessitarem vint anys -tota una generació- per obtenir els primers resultats.
Per això, quan alguns mestres es manifesten a favor de la millora de l'ensenyament públic -amb Rosa Cañadell al capdavant, que em sembla que porta deu anys d'alliberada sindical- penso que, en el fons, es manifesten perquè els han tocat el seu sou. Darrera les famoses reivindicacions professionals sempre hi ha, en el fons, reivindicacions laborals.
Necessitem mestres amb vocació -com la Montse o la Mercè, la meva veïna- perquè fer de mestre no és una professió qualsevol. Cal persones que inculquin sobretot la cultura de l'esforç. Quin mal irreparable va fer allò del progresa adecuadamente.
I em vaig quedar de pedra el dia que em vaig assabentar que els mestres de primària ni tan sols arriben a les 40 hores setmanals. Com els funcionaris de la Generalitat, per cert. En realitat, fan 24 hores de classe, sis d'activitats complementàries al mateix centre i 7,5 d'activitats relacionades que poden fer a casa.
Mentre que els de secundària encara fan menys classes: 19 hores, però el súmmum és el catedràtic d'universitat, que només dedica vuit hores setmanals a docència i la resta -almenys en teoria-, a investigació. Per això deia més amunt que cal canviar tot el sistema educatiu de dalt a baix. I, en plena revolució tecnològica, cada vegada tenim menys temps. De debò: no anem bé.
(1) "Brins de literatura universal", Galàxia Gutenberg - Cercle de Lectors, Barcelona 2012, pàg 44.
Twitter: https://twitter.com/xriusenoticies
Facebook: http://www.facebook.com/xriusenoticies
Obres completes: http://www.contralabarcelonaprogre.cat/
