Un dels misteris de l'Espanya contemporània és allò que va dir Franco quan li van matar el Carrero Blanco: "no hay mal que por bien no venga". Els historiadors no ho han acabat mai d'entendre perquè el dictador va acabar ascendint a president de Govern al ministre de Governació, Carlos Arias Navarro, encarregat precisament de protegir les personalitats del règim.
Valgui l'exemple per parlar de la darrera sentència del Suprem sobre la immersió lingüística: hauríem d'aprofitar l'avinentesa per introduir la immersió ... en anglès com ja vaig defensar en un article precedent -perdonin l'autocita- just uns dies abans de la decisió d'aquest tribunal. Si introduím l'anglès com a llengua vehicular sóc capaç d'admetre fins i tot unes assignatures en castellà encara que dir-ho sigui, en aquest país, una heretgia.
Ja sé que amb aquest raonament m'estic arrenglerant gairebé amb el PPC, Ciutadans, Francisco Caja i tota la colla; però sense dominar l'anglès no sortirem mai de la crisi. I superar el desfasament en la matèria amb altres països del nostre entorn ens costarà vint anys. Em refereixo no només, per descomptat, a països anglosaxons -que són els que tallen el bacallà, amb els EUA al capdavant- sinó a països nòrdics -de Suècia a Estònia- o fins i tot mediterranis com Malta, encara que aquí juguen amb avantatge com a excolònia.
En el benentès que els bilingüistes, en aquest cas, som nosaltres: els catalanoparlants també som castellanoparlants mentre que no tots els castellanoparlants són catalanoparlants. I en conec uns quants que per raons polítiques o psicològiques s'aferren al castellà, però que no els hi he sentit mai -o gairebé mai- un mot en català com els diputats de Ciutadans Jordi Cañas o Carmen de Rivera; la del PP María José García Cuevas o la Delegada del Govern Maria de los Llanos de Luna. En això sempre em ve al cap l'exdiputat de C,s Antonio Robles -crec que ara ha tornat a les seves classes a l'institut, pobres alumnes- que portava més de cinquanta anys a Catalunya sense haver après la llengua.
Però que consti que no n'hi ha només de dretes, sinó també d'esquerres: els fiscals Carlos Jiménez Villarejo i José María Mena, tan propers a Iniciativa com hem decobert després, van fer tota la carrera a Catalunya sense parlar un mot de català i en canvi van arribar a dalt de tot: fiscals en cap. I n'hi ha d'altres com el catedràtic d'economia Antón Costas o el de dret Manuel Ballbé. Ho dic com a constatació, no com a retret.
Tanmateix, transcorreguts gairebé trenta anys des de la immersió lingüstica, el català ha fet un salt considerable com recull el darrer Informe de Política Lingüística. És veritat que hi ha sectors encara impermeables com el de la justícia on va haver-hi 37.000 sentències en català -2.300 menys que el 2010- enfront 221.000 en castellà, però fins i tot en aquest cas prefereixo una justícia ràpida -i sobretot justa- que no pas bilingüe.
Mentre que en altres camps com el dels mitjans de comunicació -només cal veure la premsa digital on modestament hi hem contribuït: 285.000 lectors el mes de maig, segons OJD- s'ha avançat força: la ràdio líder a Catalunya és en català sigui Rac1 o Catalunya Ràdio perquè es van alternant. I si Luis de Galinsoga veiés ara l'edició catalana de La Vanguardia tornaria a dir allò que el va fer plegar: "todos los catalanes son una mierda".
El català corre més perill per la immigració -diguem-ho clarament- i per actituds decididament en contra de governs autonòmics com el balear, el valencià o l'aragonès. Però fins i tot en aquest cas podem fer poca cosa des d'aquí perquè els seus governs han estat escollits democràticament. Sempre he dit que el fet que el PP governi al País Valencià o a les Illes amb majoria absoluta qüestiona el concepte mateix de Països Catalans. I em dol molt dir-ho.
Més enllà de posicions numantines com el "peti qui peti", els catalans hauríem també de fer autocrítica. En el fons, l'únic del que ha servit fins ara el nou Estatut (2005) ha estat per carregar-nos la immersió lingüística. La idea era blindar-la i hem -han perquè va ser idea de la nostra classe política- aconseguit l'efecte contrari.
Si volen una lectura massoquista per aquest estiu -cosa que dubto- agafin l'Estatut que va aprovar el Parlament -el definitiu després de la sentència del TC no hi ha manera que ningú l'editi- perquè hi ha fins i tot una disposició addicional -la sisena- que diu que caldrà reformar les següents lleis orgàniques: la del Tribunal Constitucional, la de Referèndum, la del Defensor del Poble, del Règim Electoral, la del Poder Judicial i la del Ministeri Fiscal.
Res, fer volar coloms. Si això no es podia aconseguir amb un govern amic -l'expressió de govern amic no és meva- com es pot assolir amb un govern del PP amb majoria absoluta. El tripartit no va poder ni canviar la llei perquè a les províncies se li poguessin dir vegueries perquè, en el fons, la Llei de Vegueries era un simple canvi de nom. Encara recordo al llavors conseller Jordi Ausàs dient tres cops al Parlament, amb Chaves d'Administració Territorial, que "per nosaltres no quedarà".
Ja ho va advertir Pujol el 2007 -en Salvador Cot n'és testimoni-: "Espanya, inclús en les seves pitjors èpoques de decadència, és una cosa molt important" (1). Potser els sectors sobiranistes poden acusar a l'expesident de tebi, però Xavier Vendrell va donar una conferència a la Biblioteca Jaume Fuster de Barcelona el 28 de gener del 2010 -"L’esquerra independentista: de l’extraparlamentarisme a l’hegemonia" (2)- en la que si fa no fa deia el mateix.
"L'Espanya d’avui -va afirmar el llavors home fort d'Esquerra- no és la de fa 50 anys. L’Espanya d’avui és capaç de guanyar Òscars a Hollywood, l’Eurocopa de futbol o la Copa Davis de tennis". "Ja no fa vergonya ser espanyol", va admetre clar que això era abans de la crisi.
Què ha fallat doncs?. Per descomptat el Suprem, però no podem demanar a un tribunal espanyol que sigui autonomista. Espanya no és Suissa. Sobretot hem fallat els catalans: no es pot anar pel món marcant sempre paquet, traient constantment pit. I sobretot hem de deixar de practicar el sado, així no tirarem endavant.
De fet ja ho va dir també Pujol en aquella conversa amb Heribert Barrera citada més amunt: “Quan has d’iniciar una jugada arriscada, com ara una guerra, has de saber quants soldats tens i quantes escopetes, tancs, avions, i saber fins quan la teva gent pot aguantar el cop. Per part d’alguns hi ha hagut a Catalunya, en tot això, un punt de fatxenderia. I això és el pitjor que pot ser” (3).
Als catalans, amb franquesa, ja ens anava bé fer la viu-viu, jugar a la puta i la ramoneta, el tan maleït peix al cove. Els catalans hauríem de ser més putes que les gallines i no ho dic en el sentit sexual del terme. Això d'Espanya és una cosa massa feta com perquè ens hi poguem enfrontar directament. Entre un toro i un torero, sempre guanya el torero. I ara ho estem pagant. I no voldria acabar sense una darrera blasfèmia: quan Espanya va malament, Catalunya va pitjor.
El sobiranisme està ara excitadíssim perquè es pensen que la crisi de l'euro és com la crisi del 98, però Catalunya és la comunitat més endeutada. Sí: podem atribuir-ho a pacte fiscal, però no només al pacte fiscal. També ho he dit en altres ocasions: ei sl finançament és tan important, que ho és, haver començat pel finançament en comptes de per l'Estatut. A més, entre les preocupacions d'Angela Merkel, estic segur que ara per ara no hi ha veure una Catalunya independent. Fins i tot el temps corre en contra nostre. Més val que espavilem.
(1) "Toc d'alerta. Els presidents Pujol i Barrera conversen amb Salvador Cot", Dèria Editors, Barcelona 2008, pàg. 92
(2) Està editada per la Fundació Irla
(3) Op. cit. pàg. 20
