Per què, a Europa, en general som anti-nord-americans?. Avui, 70è aniversari del desembarcament a Normandia, llegia una crònica de Rafael Poch a La Vanguardia i semblava feta expressament per restar importància a la contribució dels EUA a l'alliberament d'Europa del nazisme.

L'autor, en efecte, ressaltava que l'obertura del segon front a Europa "es va demorar molt", però obviava que Dieppe (1942) va ser un desastre militar. O que, a Itàlia, els alemanys van resistir fins al final per culpa de la perícia estratègica d'un mariscal de l'Aire, Albert Kesselring, i la tenacitat d'unes tropes que disputaven cada pam. Només cal recordar que, a Montecassino, van resistir quatre mesos malgrat la superioritat aèria i numèrica dels Aliats.

Però la crònica en qüestió destacava l'aportació de la URSS a la victòria contra Hitler que, en efecte, va ser impressionant. Els soviètics van patir entre 20 i 24 milions de morts -impossible saber-ho amb certesa- molt per sobre dels 200.000 nord-americans, els 600.000 francesos o els 400.000 anglesos.  L'exèrcit alemany es va dessagnar a Leningrad, a Moscou, a Stalingrad, a Kursk. El conflicte a l'Est va ser no només una carnisseria, sinó també una salvatjada.

Però en aquests casos -sense desmerèixer la culpabilitat directa de Hitler, per descomptat-, jo sempre penso el mateix: quantes víctimes mortals van ser responsabilitat també del propi Stalin?. Per passivitat, per ineficàcia o per negligència. Al capdavall, el dictador soviètic es va carregar la cúpula de l'Exèrcit Roig un parell d'anys abans de l'inici del conflicte. Amb el malaguanyat mariscal Tukatxesvki al capdavant on, sembla ser, va picar la trampa que li va tirar Reinhard Heydrich, llavors cap de l'Oficina Central de Seguretat del Reich.

El dictador soviètic també va ignorar tots els advertiments sobre un imminent atac nazi com el de l'espia Richard Sorge (1895-1944), probablement el més fiable de tota la II Guerra Mundial. I, un cop produït va estar deu dies desaparegut després d'aquell 22 de juny del 1941. Sense oblidar que una de les ordres més esgarrifoses, fins i tot en temps de guerra, és la de Cap pas enrere. Reflectida en una de les primeres escenes de la pel·lícula Enemy at the Gates, de Jean-Jacques Annaud. Quan els que reculen després d'un atac suïcida a Stalingrad són abatuts pels seus propis col·legues.

Posats a fer balanços macabres, a la relació de víctimes d'Stalin se li ha d'afegir unes quantes purgues abans i després de la II Guerra Mundial. O la famolenca d'Ucraïna -quatre milions més?-, entre d'altres. Val a dir, en canvi, que aquell fatídic hivern de 1941 la seva actitud va ser impecable: va romandre al peu del canó, mai més ben dit, malgrat que els alemanys estaven només a setze quilòmetres de Moscou.

Però es curiós com l'esquerra no posa Hitler i Stalin al mateix sac. Fins i tot malgrat que segons Hanna Arendt, per exemple, ambdós són règims totalitaris. Un dictador és un dictador sigui de dretes o d'esquerres. I, en certa manera, estem assistint a la Rússia de Putin a la rehabilitació de Josif Stalin. Recentment, per l'1 de maig, fins i tot exhibien fotos seves a la plaça Roja de Moscou. S'imaginen algú exhibint una foto de Hitler al mig de l'Alexanderplatz en una jornada festiva?

A més, a Espanya -i a Catalunya- l'esquerra és antiamericana perquè els Aliats no van traspassar els Pirineus el 1944 i per aquell famosa foto d'Eisenhower i Franco en cotxe descobert per la Castellana del 1959. Encaixades a Barajas, a banda. Però obliden que, com va ressaltar un dia Francesc-Marc Álvaro en un llibre, Franco va morir al llit.

Els nord-americans, sens dubte, han comès molts errors. Com les guerres de l'Iraq o de l'Afganistan. Guantánamo o Abu Ghraib. I Amèrica Llatina l'han considerada sovint, durant els últims cent anys, com el pati del darrere. Han promogut o acceptat dictadures sagnants com les de Xile o l'Argentina. Però només cal llegir Gibbon per adonar-se'n que l'Imperi Romà, a les seves acaballes, també va cometre errors imperdonables en matèria de política exteriors. Als imperis, fins i tot als imperis democràtics, els falta perspectiva.

Personalment, tanmateix, tinc molt clar que sense els EUA Europa no seria el que és ara. Deixin-me acabar, doncs, amb una anècdota personal: el 8 de maig del 2011 vaig assistir a la commemoració anual de l'alliberament de Mauthausen. Entre les delegacions oficials hi havia alguns veterans nord-americans en cadira de rodes escortats per un ranger -que era de Miami i parlava castellà, per cert-. M'hi vaig acostar i els vaig dir només una cosa: "Thanks for coming". Sense ells no ens n'haguéssim sortit.

Web personal

Darrers articles

Elogis

Insults

Twitter

¡A por ellos!

💳 Bizum: 600434984

🏪 Botiga online

Uneix-te al canal de Telegram

Xavier Rius a Whatsapp

Become a Patron!