Aques dimarts, he quedat en estat de xoc: he vist com una noia tirava un paper al terra. Anaven tres, acabava de comprar una mena d'ou de xocoloata per a una nena, l'ha desembolicat en sortir al carrer i ha tirat allà mateix. Parlaven en castellà.

He gosat dir-li:

- Perdona, te he caído un papel al suelo
- No, lo he tirado
- Si todos hacemos igual ...
- No sé, yo lo hago

I se n'ha anat tant fresca. Devia tenir uns dotze anys.

No és la primera vegada que ho intento ni l'última que em tallen d'aquesta manera. Recordo una vegada a primera hora del matí, va sortir un home -en aquest cas llatinoamericà- amb un gos d'un portal, es va pixar just uns metros més enllà, damunt de l'asfalt, en una zona reservada a aparcament. El pixum va formar un bassal i tot.

"Perdona, allí no ensucias", li vaig dir assenyalant l'altra banda del carrer, on hi havia un descampat.
"Aquí tampoco", em va replicar convençut que jo era imbècil
"Si aquí tampoco que lo haga en el comedor de tu casa", vaig contestar

M'estalvio la resta del diàleg perquè em va acabar dient "gilipollas" i que què m'havia pensat de ficar-me en els seus assumptes. I que consti que jo també tinc gos, però no deixo que faci les seves necessitats a la vorera i, si les fa, ho recullo. Els nostres carrers són veritables camps de mines.

Viatjar és un plaer, però viatjar en transport públic és un suplici. Al tren estic fart de veure gent que posa els peus damunt el seient de davant. L'altra dia no vaig poder estar-me'n de felicitar una vigilant -era una dona- que va cridar l'atenció a un passatger per aquest motiu. Quan vaig seure davant seu ni tan sols havia fet el gest de retirar-los. Des de l'antiguitat, els seients són per seure-hi, no per posar-hi els peus. Hi ha més especimens: el que escolta música sense auriculars, el que fuma un porro entre vagó i vagó -sortosament en els nous trens aquest espai ha desaparegut-.

He posat només alguns exemples, però l'incivisme -abans simplement en deien mala educació- és un dels problemes de la nostra societat. Hauríem de guiar-nos per l'imperatiu kantià: no facis allò que no vulguis que et facin. L'espai públic hauria de ser com el domicili particular.

Malauradament, hi ha un munt exemples: fantasmes al volant amb la música a tot drap i les finestes del vehicle obertes, ciclistes o motoristes -jo també tinc moto- fent imprudències, grafitis en qualsevol paret -no he entès mai que embrutar parets sigui considerat un art-, escopinades al terra, burilles en qualsevol lloc. Els nostres carrers, especialment a Barcelona, fan fàstic.

Durant una temporada un dels meus fills va jugar a futbol. El que em molestava més -a més de pares que es pensaven que en sabien més que l'entrenador i estaven convençuts que el seu fill haviar d'arribar a estrella del Barça- era que la gent que mengava pipes i tirava les closques a terra: quedaven escampades per tota la grada. Al poliesportiu municipal de Mollerussa les han prohibit i tot. Ben fet.

I ja em perdonaran perquè no voldria semblar racista, però en la majoria dels casos esmentats eren nouvinguts. Ja sé que de porcs n'hi ha tot arreu, també de catalans, però si jo fos un immigrant intentaria que el meu comportament fos el més impecable possible. Clar que a mi tampoc se m'ocorreria posar els peus damunt el seient ni tirar els papers a terra. Els papers, si no hi ha paperera, a la butxaca.