Cal començar a reconstruir ja el centre-dreta a Catalunya ja. Sense manies i sense complexos. El que no sé és com perquè jo només faig de periodista. Jo no sóc una patum. Ni una estrella de TV3. Ni per descomptat un intel·lectual. Jo només sóc un manobre del periodisme. Un matxaca.
Però sempre dic que els països, per funcionar, necessiten partits sòlids -i honestos- a dreta i a esquerra. És l'única manera de tirar endavant. També que cal defensar les pròpies idees sense remordiments de consciència, sense embuts, de cara.
Al capdavall, la majoria de països europeus -llevat França o Itàlia- estan governats per partits conservadors, lliberals o demòcrata-cristians i ningú s'esgarrifa. Com Alemanya o el Regne Unit sense anar més lluny.
Mentre que els grans líders polítics -Churchill, De Gaulle- han estat més de dretes que d'esquerres. La majoria de pares d'Europa que van reconstruir el vell continent després de la II Guerra Munidal -llevat d'Spaak- eren de centre-dreta: Adenauer, Schuman, Monnet De Gasperi.
Quan hagis defensat les teves conviccions ja vindrà l'hora del pacte, de la negociació, del diàleg. Perquè al capdavall això és la política. A mi em sembla molt bé que Lluís Rabell, Joan Coscubiela -un dels que les té més clares-, Jèssica Albiach, David Fernández o Anna Gabriel tinguin les seves idees. Fins i tot Josep Garganté.
Però jo tinc les meves. I ser d'esquerres no els fa automàticament els bons de la pel·lícula. Ja n'hi ha prou d'aquest complex d’inferioritat moral. El nostre, no pas el seu. Al capdavall, governar és dos més dos igual a quatre. I l’esquerra, sovint, no sap governar: només sap endeutar-se.
En tot cas, ho confesso, jo de jove també vaig ser d'esquerres. Si no ho ets de jove quan ho seràs?. Però llavors l'esquerra era una cosa seriosa: La cultura de l'esforç, la superació personal, l'esforç col·lectiu. Ara, entre uns i altres, només pensen en treure l'estàtua de Colom o comparen la Sagrada Família amb una "mona de Pasqua". Sembla mentida que ho digui el fitxatge estrella de Jaume Collboni. D'on l'has tret, Jaume? I que consti que sóc agnòstic. Els meus fills no estan ni batejats.
Ahir vaig estar al poliesportiu del Club d'Hòquei Cerdanyola. Al mig de la pista hi ha pintada una inscripció llatina que em recorda aquella declaració del llavors president Montilla i que posteriorment va ser un exitós lema electoral del PSC: "Facta non verba". Fets, no paraules.
Doncs això. Perquè personalment estic fart de rebre trucades, mails, o whatsapps de gent que et diu: ara farem això o allò. Estem preparant un manifest o un document. Res, fum, fum, fum. Com el 25 de desembre.
Els últims han estat un autonamenat Col·lectiu de Catalans Lliures que fins i tot van presentar una declaració a l'Ateneu. No vaig ni anar-hi. A e-notícies no vam donar ni una línia. Em van semblar els mateixos que han viscut del cuento amb el procés -el Toni Aira, el Jordi Graupera, l'Enric Vila- acollonits pel que vindrà després. Però si la majoria són de Convergència. Mas ha deixat un esvoranc. Del centre a la dreta no ha quedat res. Un desert. I ells també en són responsables.
Suïcidada per voluntat pròpia l'antiga CDC, enterrada Unió en vida, retirat Duran de la política, dedicat Ramon Espadaler a fer tuits sobre les eleccions basques i aixoplugat Antoni Fernández Teixidó a 8TV on treu el caparronet en alguna tertúlia cal començar a fer alguna cosa. En aquest país ja no parla clar ni Miquel Roca, que es limita a deixar anar alguna indirecta de tant en tant al final del seu article a La Vanguardia. El món no és dels porucs.
Els que ens llevem d'hora cada matí com Guardiola i paguem impostos a qui collons hem de votar? Hem de deixar la representació del centre-dreta només en mans de Ciutadans o fins i tot del PP?. O d'un Partit Demòcrata Català o com es digui que literalment no sap on va. I que en fa de temps. Qui defensarà les classes mitjanes, els autònoms, els petits empresaris, els menestrals, els botiguers?. Qui ens defensarà a nosaltres?.
De debò: no hi ha ningú capaç de donar un pas endavant? De dir simplement la veritat: que no anem bé. Tothom depèn dels subsidis o dels contractes de la Generalitat?. No hi ha cap valent?. No m'ho crec. Aquest país dóna per més que la grisor actual. Que se n'ha fet de l'autèntica societat civil, no la subvencionada?.
En fi, posem fil a l'agulla o fent servir les paraules del poeta: “pobra, bruta, trista i dissortada pàtria”.
