Publicitat
La Punteta · 2 de Juliol de 2012. 18:01h.

XAVIER RIUS

Director d'e-notícies

Periodistes de confiança

Antoni Aira, Francesc Marc Álvaro i Josep Antoni Duran i Lleida, a la presentació del llibre

"Si hi ha una cosa que enverina les relacions entre la premsa i el poder és la complicitat". La frase, com no podia ser d'una altra manera, és de Gregorio Morán dissabte passat en una sabatina sobre Astúries. Però de vegades em pregunto si en moltes coses Catalunya no és com Astúries.

De fet, encaixa com l'anell al dit per descriure els darrers moviments en matèria de mitjans de comunicació, especialment públics: a Madrid, TVE ha designat com a cap d'informatius Julio Somoano, fins ara responsable d'un telenotícies de Telemadrid.

No en tinc cap referència -ni personal ni professional- llevat que va ser autor d'una tesi de fi de curs d'un màster a la UAB titula "Estrategia de comunicación para el triunfo del Partido Popular en las próximas elecciones generales" com publicava El País l'endemà, però això ja diu molt.

Ben mirat tots fan igual. No és que el PSOE sigui tan diferent al PP. El PSOE, en matèria de comunicació, ha actuat tradicionalment sense complexos perquè, en teoria, els seus eren periodistes independents. El que passa és que, ara, al PP se li han passat tots els complexos. Deu ser cosa de la majoria absoluta.

Encara recordo el cas de Pep Vilar, escollit el passat mes de març com a membre del consell de govern de la CCMA. Que consti que personalment tampoc m'ha fet res, però quina neutralitat podia tenir com a sotsdirector d'informatius de TVE -el seu darrer destí professional-, si ara el PSC el proposa per a un càrrec de confiança per al CAC?

A Catalunya, en efecte, no som pas tan diferents. Vet aquí alguns exemples. Primer: el passat 21 de juny, el líder d'Unió, Josep Antoni Duran i Lleida va presentar el darrer llibre de Francesc-Marc Álvaro Entre la mentida i l’oblit. El laberint de la memòria col·lectiva en un acte celebrat a la pròpia seu del partit! En la presentació hi va participar també el periodista, Antoni Aira. A la foto, per cert, ja només faltava Marçal Sintes per completar la Santíssima Trinitat de CiU.

Tot plegat sense qüestionar la capacitat professional de l'un o de l'altre. Fins i tot dels tres tot i que sobre el director del CCCB -a CiU no tenen ni intel·lectuals que han hagut de posar un periodista al capdavant del CCCB?- sóc més escèptic.

Francesc Marc- Álvaro va escriure el passat 27 de juny un gran article -com d'altra banda fa sovint- i la capacitat d'anàlisi d'en Toni Aira l'admiro tant que fins i tot el vaig entrevistar al congrés de Convergència perquè els digués què havien de fer. Finalment li van fer cas perquè continuen jugant a la puta i a la ramoneta.

Però, sense desmerèixer els seus mèrits periodístics, Aira col·laboraria amb tantes mitjans -les dades estan extretes del seu propi web- si no fos quota convergent?: Catalunya Ràdio (Tot és molt confús, L’Oracle), TV3 (Els Matins), COMRàdio (El Dia a la COM), Onda Cero, TVE-Catalunya, BTV (El Debat de BTV, La Rambla), El Singular -el va dirigir i tot-, El Punt-Avui, El Periódico, Canal Català (Per llogar-hi cadires, Catalunya Opina), Nació Digital i La Nit a RAC1.

Segon exemple -aquest de l'altra banda-: Antonio Franco va presentar dijous passat el nou llibre de l'alcalde de Lleida al que, com se sap, Lleida se li ha quedat petita: Àngel Ros. Cara i creu. És de manual: sempre que un polític enceta una precampanya -encara que sigui per unes primàries- escriu o li escriuen un llibre com és aquest cas. El següent pas és donar una conferència en un lloc emblemàtic com la Pedrera, Esade, l'Auditori de Barcelona o el de l'Once. I si no ja ho veuran.

Però, tornant a Antonio Franco, val a dir que ha passat a la història del periodisme català per moltes coses -director d'El Periodico, d'El País i fins i tot va rebutjar als anys 80  la direcció de La Vanguardia- però també per una portada el dia de les eleccions del 2003 en què Maragall era el "catalanisme obert, plural i progressista" i Mas un "experiment nacionaista". L'endemà se la va haver d'empassar amb una altra: "Victòria dels nacionalistes" perquè, com recordaran, va guanyar CiU malgrat que no va governar.

Durant la campanya ja havia presentat també un acte favor de la neutralitat dels mitjans públics. En teoria, per descomptat, era un acte independent, però el color emprat coincidia sospitosament amb el color de campanya del PSC. Vostès ja m'entenen.

Tercer exemple: divendres va haver-hi una convocatòria en solidaritat amb els treballadors de Ràdio Barcelona. És ben curiós perquè els mitjans que van ser més bel·ligerants contra la reforma labora del PP -El País, la Ser, El Periódico- no han dubtat després ni un moment a utilitzar-la a l'hora de fer acomiadaments.

Però, en aquest cas, el que m'interessa destacar és que van rebre el suport de diputats del PSC (Jaume Collboni i Joan Ferran), d'Iniciativa (Dolors Camats) o d'Esquerra (Oriol Amorós) o fins i tot de dos líders sindicals com Josep María Álvarez (UGT) i Joan Carles Gallego (CONC). No cal dir que si la Ser hagués estat la Cope, posem per cas, no hagués aplegat una presència tan significativa de diputats d'esquerra. Fins i tot encara que el nombre d'acomiadats hagués estat superior.

Quart exemple: el mateix divendres la Fundació Campalans -la fundació de PSC- va organitzar un debat sobre "Autogovern, federalisme i dret a decidir". Una taula estava moderada pel director adjunt d'El Periódico, Albert Sáez. I una altra pel director adjunt d’El País, Lluís Bassets.

No es la primera vegada que Bassets participa en un acte del PSC però el cas d'Albert Sáez és peculiar perquè després d'haver fet tota la carrera sota l'aixopluc de CiU -va arribar a director adjunt de l'Avui- es va inclinar cap a Esquerra quan va notar, abans del 2003, el canvi en la direcció del vent la qual cosa li va permetre ser successivament Secretari de Comunicació del Govern i president de la CCMA.

Al següent canvi de direcció -ERC no li va ni agrair els serveis prestats quan va plegar de la Corporació- va acabar de director adjunt d'un diari que ha publicat fins i tot un editorial contra les consultes sobiranistes. Ara continua a les tertúlies de TV3, però ja no sé en concepte de quota de qui.

Sortosament dec ser l'únic periodista a qui no ha convidat mai cap partit a moderar una taula rodona, ni a cap escola d'estiu o d'hivern, ni m'ha presentat un dirigent cap llibre -Contra la Barcelona progre va ser gairebé un llibre clandestí, però va aconseguir el seu propòsit-, ni m'han ficat a cap jurat, ni m'han encarregat cap pregó -al meu alcalde li diria que no, però ha convidat a un munt de periodistes, tots de la corda de CiU- ni, per descomptat, m'han col·locat a cap tertúlia de TV3 o de Catalunya Ràdio.

I, espero, que si mai ho fan sigui per mèrits propis. La dada més significativa: a e-notícies, en dotze anys, no ens han donat mai cap premi -ni la Gene ni l'Ajuntament ni la parròquia del costat de casa- la qual cosa vol dir que realment som independents.

Encara recordo que el líder d'Unió -suposo que Josep Antoni Duran i Lleida em permetrà la indiscreció- em va enviar un mail el febrer del 2009: "T'he de convidar un dia a dinar". Estic segur que ho deia per compliment perquè l'havia elogiat en algun article però, per si de cas, li vaig dir que no: "Moltes gràcies, però cadascú al seu lloc". Amb l'únic dirigent polític que he acceptat dinar en els darrers mesos -i encara perquè està en vies de deixar la política- ha estat amb un d'Esquerra.

Em puc permetre el luxe d'elogiar Duran quan vulgui -ha fet discursos a Madrid dignes de Cambó- perquè vaig ser el primer periodista a Catalunya en informar del cas Treball. Com també de criticar-lo. D'això se'n diu independència professional.

Malauradament, a Catalunya, els periodistes independents -almenys en premsa escrita- es poden comptar amb els dits d'una mà: Manuel Trallero, Arturo San Agustín, Manuel Cuyàs, Jordi Xargayó. Aquest darrer, director del Diari de Girona, publicava diumenge un article sublim sobre Ribó. Ara espero que Toni Strubell, que va fer un paperot l'altre dia amb el Síndic, no l'acusi de "manca de rigor informatiu" perquè hi ha dades i tot.

Potser a la llista hi hauríem d'incloure Rafael Nadal encara que estigui a totes les tertúlies -però llavors necessitaríem dues mans- perquè encara que va començar a Convergència Socialista té excusa: hi havia una època que els periodistes, estem parlant de les acaballes del franquisme, havien de ser progres gairebé per força.

Ara els seus germans li retreuen que s'ha fet de Convergència com explica ell a la seva òpera Prima Quan érem feliços. La prova mes fefaent que Rafael Nadal és un periodista independent és que finalment no l'han fet director de TV3. També n'hi ha d'altres com Domingo Marchena, encara que ara només escrigui del far west o de mariscals de Napoleó, i Jordi Juan malgrat que estigui retirat de la primera línia.

Però, clar, en aquest país és més difícil fer carrera si vas d'independent que si ets d'una capelleta, ho dic per experiència. Llevat de l'esmentat Rafael Nadal o de Manuel Cuyàs -que li deuen perdonar la independència perquè va escriure les memòries de Pujol- han vist la resta en alguna tertúlia de TV3 o de Catalunya Ràdio? No. A la CNN qualsevol d'ells presentaria un programa d'entrevistes.

I, malgrat l'extensió de l'article, acabaré amb dues anècdotes persones. La primera és que un dia vaig arribar a la redacció de l'e-notícies i estaven dos dels nostres redactors més joves: el Txema i el JM fent una cigarreta al carrer. "Voleu fer carrera en periodisme?" els hi vaig etzibar. Em van mirar amb ulls esbatanats. "Feu-vos d'un partit, tant se val que sigui petit mentre tingui representació parlamentària". Sortosament no m'han fet cas.

La segona és que divendres passat vaig fer un article a favor d'un alcalde -socialista- després que digués que calia suprimir els consells comarcals. Avui, en arribar al meu despatx, m'hi he trobat una ampolla de Chartreuse amb una nota d'agraïment. Encara que només sigui un detall, si ho arribo a saber no l'ensabono.

No és que, a Catalunya, les relacions entre premsa i política siguin estretes, és que són gairebé íntimes.

 

PD/ De fet, no surto ni al rànking del Saül Gordillo sobre Twitter. Senyal que vaig bé.

Publicitat

9 Comentaris

Publicitat
#9 RIUS, VIELHA, 09/07/2012 - 13:14

y TU EN SERIO, ¿dE VERDAD TE CONSIDERAS INDEPENDIENTE?

#8 l'alternativa ja arriba, bcn UE, 04/07/2012 - 16:39

L'anunci de que el PSC s'ha trencat i que els catalanistes organitzen la creació d'un nou partit polític,sobiranista i a l'esquerra,transformarà el panorama polític d'aquest país.Ni PSC,ni ERC ni ICV sobreviuran.La nova esquerra ja la tenim a prop.

#8.1 Gerard, Barna, 06/07/2012 - 12:08

Et pensen que és tan fàcil? Que un nou partit liderat per Maragall i alguna altra cara coneguda del PSC esborrarà del mapa a ERC així com així? QUè té de "nou" el sr. Maragall? És més, qui ha dit que aquest partit serà netament independentista? Q no els faci por parlar-ne no vol dir q hi votin.

#7 -emilio, a, 03/07/2012 - 12:35

Es lo que se conoce como el PER Catalán

#6 María Jesús, Barcelona, 03/07/2012 - 08:33

Independencia profesional es no aceptar dinero de aquellas personas que se deben fiscalizar según su oficio, porque algunos más críticos que usted lo entendemos como un soborno. Pero si Ud. habla de independencia, cualquier día veremos a una prostituta alabando la castidad por experiencia propia.

#4 Anna, Barcelona, 02/07/2012 - 22:47

Sr.Rius: vostè és el López Tena del periodisme. Endavant!