Publicitat
La Punteta · 18 de Juliol de 2015. 11:41h.

XAVIER RIUS

Director d'e-notícies

Periodistes de confiança

\"Contrast d\\\'opinions\\\"

Tinc la teoria personal que el procés acabarà, entre d’altres coses, amb la independència de la premsa. Divendres, quan es va saber que CiU i ERC col·locaven Rita Marzoa al consell de govern de la Corpo dos mesos abans de les eleccions vaig fer una piulada en la que deia: “Periodisme independent”.

Em va contestar Pilar Rahola amb una indirecta: “Vols dir que el teu ho és? Quan llegeixo e-notícies tot són notícies contra el procés. No sembla molt independent”. No sé si ho deia amb segones intencions. Resulta que el problema és que tenia “inquina” -en català seria "tírria" o "malvolença"- per Mas i havia perdut la perspectiva.

Cosa que, per cert, no m’ha dit el conseller Homs -ni en públic ni en privat- després de patir-me durant quasi cinc anys en les rodes de premsa de govern. El patiment era mutu. Ell per les preguntes, jo per les respostes. De vegades fins i tot al revés.

Vaig haver de recordar-li que que no era “inquina”, era periodisme. I que jo no assessoro al Govern mentre que ella forma part del famós Consell Assessor de la Transició Nacional (CATN). Jo sóc el conde i li dic que una cosa o l'altra perquè o fas d’assessora o fas de periodista. Les dues coses alhora no pot ser.

El penúltim cas que conec es remunta a Vicenç Partal que, en l’època de Maragall, va assessorar durant uns mesos al conseller Solà mentre era director de Vilaweb. Però el que ha fet Pilar Rahola no ho ha fet ni Francesc-Marc Álvaro, que ja és dir. Álvaro almenys sempre ha tingut la prudència de mantenir-se allunyat dels càrrecs oficials. Fos la secretaria de comunicació del Govern o la direcció del CCCB.

Em sap greu perquè l’enganxada d’aquest divendres a twitter amb Pilar Rahola demostra que, en efecte, hi ha fractura social. Va ser de les primeres persones a la que li vaig dir ara fa quinze anys -un dia per casualitat sortint de la desapareguda ComRàdio- que posava en marxa un digital quan el paper encara era el rei.

Coneixent-la -i admirant-la malgrat tot- no m’haurà perdonat que li digués que hagués pogut ser el nostre Thomas Bernhard i ha acabat en pla Jacobo Zabludovsky. És trist dir-ho però Catalunya s’ha quedat sense cap consciència crítica.

La seva defensa és que no assessora al Govern, sinó al país. Però aquest és també un dels problemes perquè això d’identificar el país amb una ideologia ja ho feia -magistralment, d’altra banda- Jordi Pujol.

Què passa? Els que estem a favor de la independència, però no creiem a ulls clucs en Artur Mas no som país?. Jo estic convençut -tant de bo m'equivoqui- que això de la llista unitària té títol de pel·lícula de Hollywood: Salvar al soldado Mas. Ho acabarem pagant.

Com Raül Romeva, que aquest divendres deia a Catalunya Ràdio: “la fractura important a nivell de Catalunya està, clarament, entre els qui estan a favor de decidir democràticament el futur que hem d’emprendre i els qui no".

M'estalvio de comentar les decles de tot un conseller que ficava gairebé al mateix sac el govern actual -encara que sigui del PP- i el franquisme perquè es comenten soles. Precisament el dia que el Rei rebia en audiència el president de la Generalitat.

Homs no s'ha caracteritzat mai pel do de l'oportunitat. Per mi que va ser el sol de PortAventura. O abans havia pujat al Dragon Khan. Només faltaven els copets de Mas a l'esquena del cap de l'Estat. En pla col·legues.

Romeva admetia, tanmateix, “fractura social”. Fins ara això només ho deia el ministre Jorge Fernández i tothom li deia "fatxa". Però llavors cal plantejar una pregunta inquietant: els que estan en contra de la independència -de socialistes a Unió passant pel Paco Frutos, que em sembla que va patir presó durant el franquisme- no són demòcrates?. Està bé que un pijo-progre de Sant Cugat doni ara lliçons de democràcia. El sobiranisme ha entrat en una fase perillosa de repartir carnets de catalanitat.

Com a cap de llista ens donarà tardes de glòria perquè en una altra entrevista, aquesta a Rac1, va dir sobre Europa: "Ningú pot afirmar que Europa mai reconeixerà Catalunya, per molt president espanyol que sigui. És mentida. Tampoc es pot afirmar el contrari”. Algú l'entén?. Una persona que ha estat eurodiputada!. Almenys deu saber on és Brussel·les.

Però, tornant a Rita Marzoa, vostès s’imaginen el que haguéssim dit tots -inclosa Pilar Rahola- si això ho hagués fet el tripartit?. Si després de dos anys vacant haguessin posat a corre-cuita Toni Bolaño al consell de govern de la Corpo just dos mesos abans de les eleccions? Haguéssim tret el Sant Crist Gros.

Mentrestant el Col·legi de Periodistes què hi diu? Què hi ha algú o està tancat per vacances? El mateix Col·legi de Periodistes que porta els blocs electorals al Tribunal d'Estrasburg com si fos una qüestió de drets humans. Res, clar.

Dels dos promotors la degana, Neus Bonet, treballa a Catalunya Ràdio i l'altre, Carles Prats, presenta un Telenotícies. Ara, després de fer el ridícul d'aquesta manera què faran? dimitiran? s'amagaran sota les pedres? Com volen que deixem la informació electoral de TV3 en mans dels periodistes de la casa si s'han baixat els pantalons fins als turmells?.

Jo, l'últim cop que vaig parlar amb Rita Marzoa, també per twitter, va ser a la darrera Diada arran de la seva participació en l’acte d’Esquerra al Fossar de les Moreres, on va fer un míiting polític. Perquè tota una periodista d’un mitjà públic, que ha ha arribat a presentar informatius (1), participava en un acte de partit. També, en aquest cas, em va donar lliçons: “sóc una professional”.

Què haguéssim dit tots plegats si, en comptes d’Esquerra, una periodista de Catalunya Ràdio hagués participat en un acte del PPC, de Ciutadans o fins i tot de Plataforma Vigatana, posem per cas?. Al capdavall tots tres són legals. Ja m’imagino el Sergi Sabrià o l’Oriol Amorós muntant un pollastre a la comissió de control de la CCMA.

Però com que és sobiranista és dels nostres. La veritat és que tota la carrera professional Rita Marzoa l’ha fet a l’aixopluc d’Esquerra. Quan va guanyar el tripartit, com que s’havien repartit els mitjans per quotes, també li van donar un programa a Catalunya Ràdio: “Si més no" que, en teoria, era “una proposta jove i representativa de la realitat social dels Països Catalans”. Fins i tot va tenir una menció de Ràdio Associació.

Suposo que se’l van carregar per poca audiència, però sempre va tenir feina: després li van encarregar “Solidaris” -un altre exitàs- i va presentar el progarma Actualitat Viva a Comunicàlia, la cadena de comunicació local que controlava Esquerra a traves de les diputacions, fins que va tancar. Aquí en substitució d’un altre periodista de confiança, en aquest cas de CDC, Rafael de Ribot.

Jo, amb aquests periodistes que fan carrera per proximitat a un partit -sigui del color que sigui- sempre tinc dubtes: no sé mai si arriben lluny per això o per mèrits professionals propis. En aquest país petit que on es coneix tothom n’hi ha un munt. Algun fins i tot ha arribat a director de cadena de ràdio. La resta hem hagut de picar molta pedra.

En fi, espero que tots aquests que m'acusen de “pallasso" o de "tirar merda” -aquest ho s'ho perdin: és agent d'assegurances-; que cobro del CNI; que manipulo -d'aquest n'hi ha més d'un-; o que sóc una “whore” -puta en anglès: no es devia atrevir a dir-ho en català- espero que tinguin un pla B si la cosa no surt bé el proper 27-S. Vaig haver d'aguantar lliçons d'independència professional fins i tot d'Agustí Colomines, l'exdirector de la fundació de Convergència!. Per esmentar només les darreres floretes que he hagut d’aguantar a twitter o als comentaris de l’e-notícies

Perquè si Artur Mas s’estimba no només s’estimbarà ell -i el seu partit, encara que amagui les sigles-, sinó que s’estimbarà el país sencer darrera seu. Confio que el procés no acabi com el 1714, el 6 d’octubre o el 1939. Els catalans -ja ho he dit en altres ocasions: sóc masoca i m’agrada predicar en el desert- no podem anar de derrota en derrota fins a la derrota final.

Malgrat l’extensió de l’article en plena onada de calor -disculpin les molèsties- acabaré citant el Gregorio Morán en una data tan assenyalada com avui 18 de juliol (2) perquè està calent com el pa acabat de sortir del forn. Ho faré en castellà perquè no he trobat La Vanguardia en català i sempre val més l’original que la traducció. Impacta més.

Si poden agafin l’article sencer, especialment des d’on diu que “los que vivimos en Catalunya somos unos privilegiados” fins a “conflictos que los medios de comunicación nos afanamos en tapar”.

Però personalment em quedo amb dos paràgrafs. El primer aquell que diu: “La improvisación tiene límites. Está bien en el teatro, es la base del jazz, puede tener efectos felices en el periodismo literario, pero en la política y en la economía bordea el barranco de la catástrofe”.

El segon quan adverteix que “debemos meternos en la cabeza que no somos la sal de la tierra, ni el pueblo elegido ¿elegido para qué?”. Ens pensàvem que érem l’hòstia i, al final, serem un poble normalet al que potser els seus governants han convertit en desgraciat.

Probablement té raó l’autor, Rajoy -un personatge que, d’altra banda, no és res de l’alre món- ens farà miques. I llavors, algú haurà de recollir les restes, apedaçar-les i tornar a tirar endavant. Dolça Catalunya, pàtria del meu cor.



(1) A Catalunya Ràdio ha treballat com a redactora d'informatius a Tarragona i a Barcelona, i ha estat sotsdirectora del programa Catalunya vespre, coordinadora de Catalunya Informació, editora dels informatius del cap de setmana, presentadora de El matí de Catalunya Ràdio durant l'estiu, directora del Catalunya matí, i responsable de l'espai, segons la Viquipèdia.

(2) “Gestos. Homenaje a Salvochea”, 18 de juliol del 2015

 

Twitter

Web personal

Més articles

Elogis

Insults

Publicitat

29 Comentaris

Publicitat
#27 Banana Club, Pedralbes, 23/07/2015 - 11:58

Avui mateix la Vanguardia publica un altre article-felació de Francesc-Marc Álvaro al nostre president Mas. Realment resulta vomitiu veure algú amb un nivell de servilisme tan exagerat.

#26 Manolo, Barcelona, 23/07/2015 - 01:21

Recomiendo un libro de Francesc de Carreras que se titula "Paciencia e Independencia" de Editorial Ariel(16,90 Euros)

Lo acabo de leer y no tiene desperdicio

#25 Prudenci, Sabadell, 22/07/2015 - 16:03

Incontestable article Sr Rius. Coherencia i, el més important, fora de l'ombra del poder polític. És el cami contra l'actual aborregament de part de la societat.

#24 vull un pais PLURAL, Barcelona, 21/07/2015 - 13:38

Sra Rahola l'unic que es pots veure
quand llegeixes E-NOTICIES es PLURALITAT

Cosa que no es pot dir de altres litjans
que estan cada dia amb el MONO-TEMA

#22 Pepep, andorra, 20/07/2015 - 21:25

Es q solo puede haber una sola vision o camino para la independencia? El problema de esta historia no es la independencia, sino q quienes la buscan no han sido capaces de llevar a la region de Cataluña a unos niveles eticos o "virtus" al nivel de Suiza o Dinamarca, el problema es gente como Rahola.