Dimarts passat vaig seguir, a distància, l’acte de lliurament del novè premi Quim Regàs de periodisme a Josep Cuní. N’esperava molt més. Va ser, en certa manera, un exercici d'autocomplaença col·lectiva.
És veritat que Cuní va deixar anar alguna indirecta com que “els mitjans han de servir els governats, no als governants”. Però, en general, va evitar treptijar ulls de poll. No va anar més enllà.
Atès el lloc triat -la sala d’actes del Parlament- i la seva autoritat professional, tenia la ferma esperança que aixequés la seva veu per aquest ofici que, d’uns anys ençà, s’arrossega. Mai més ben dit. Hagués estat l'altaveu ideal.
Perquè com va dir Santi Nolla, “un dels secrets més ben guardats de Catalunya és saber què vota Josep Cuní”. D’un periodista que fa 24 anys que es lleva a les cinc del matí en podíem esperar, tots plegats, alguna cosa més que una frase de circumstàncies.
Al capdavall va ser elegit per un jurat format per -a banda de l’esmentat Santi Nolla i Rafael Jorba- la crème de la crème: Francesc Aguilar, Carlos Martín, Lluís Canut, Arturo San Agustín, Antoni Cases, Tatxo Benet, Carlos Pérez de Rozas, Sebastià Serrano, Joan Vilaprinyó, Josep Maria Artells, José Luis Martínez i José María Alguersuari. Per, entre d’altres mèrits, “assumir el lideratge informatiu, tant en el sector públic com privat”.
Encara recordo que, quan li van donar a Gemma Nierga el 2013, no va ser el “dialoguen” de l’any 2000, però va fer un míting contra el PP. Jo no ho hagués fet perquè de pantalles de plasma n’he vist també al PSC. Però estava en el seu dret si realment ho pensava.
Cuní, en canvi, va preferir passar de puntetes sobre el paper de la premsa durant el procés. Encara pitjor: va estar millor Carme Forcadell -que a part de llicenciada en Filosofia i Lletres ho és també en Ciències de la Comunicació. Almenys va parlar de la doble crisi de la premsa per la “irrupció d’internet” i la “crisi econòmica”. Curiós, en tot cas, que una persona tan significada políticament com la presidenta del Parlament fes una crida a “preservar la independència” de la premsa i al “rigor en la informació”.
Ho he dit en d’altres ocasions: el procés deixarà tocada la credibilitat no només dels mitjans sinó també la dels periodistes. No és que haguéssim de posar pals a la roda, però no hauríem d’haver oblidat mai la nostra condició professional i sobretot l'objectiu d'intentar explicar les coses tal i com són.
La majoria, en canvi, va preferir embarcar rumb a Ítaca i ara, en la llunyania, es comencen a veure les roques abans d’arribar a terra ferma. Ja ho va dir un dia Tian Riba: “Els periodistes ara sí que ens hem de posicionar”. N’hi ha que han actuaT més més com a espadatxins mediàtics del procés -i del Govern- que com a professionals de la informació.
Quan hagi passat tot, haurem de tornar a mirar els lectors a la cara -si ens en queda cap- i preguntar-nos si hem estat a l’alçada. Hem sacrificat al sobiranisme el nostre esperit crític i hem convertit els mitjans en una prolongació del poder polític. El mal ja està fet. Però després no ens queixem si els lectors fugen de nosaltres. Res ja tornarà a ser igual.
